Ulleres

Es pot ser més burra?“, em vaig dir just a la porta de casa ara fa tres anys. Eren els onze de la nit i acabava d’arribar de Barcelona amb el meu vell Micra. Em vaig passar tot el trajecte queixant-me, ” Osti, si que és fosc avui…. la il.luminació de la autopista és una merda… els vidres estan bruts… no hi veig tres en un burro… m’enlluernen tots els cotxes… merda d’il.luminació de la autopista, no serà per que sigui gratis, no…. lladres....”. Vinga queixar-me i criticar-ho tot i, i com més ho feia més m’enrabiava i menys hi veia. Quan vaig arribar a la porta de casa em vaig treure les ulleres que porto per conduir i llavors ho vaig veure tot clar. Me’n vaig adonar que havia conduit tota la estona amb les ulleres de sol, a les deu de la nit!. “ Es pot ser més burra?…. Amb raó ho veia tot tant fosc….”.

I així és com va la cosa, no veiem el món tal com és sino tal i com sóm nosaltres, a través de les nostres ulleres. El problema ve quan les ulleres distorsionen la visió, estan mal graduades o portem les de sol a les deu de la nit. La realitat és la que és, ni més ni menys. Quan la etiquetem, opinem o critiquem, no definim la realitat sino que ens definim a nosaltres mateixos. Qui jutja no parla de l’altre sino d’ell, en definitiva criticar no és més que mostrar al món quines són les nostres ulleres o criteris. Crítiques dures, agres, àcides, cíniques, benevolents, toves … no il.lustren una realitat sino les ulleres de qui la mira. Barallar-se amb “el que és”, és inútil i molt desgastador, en tot cas resulta més senzill canviar d’ulleres per tal de veure-hi clar.

I tú, quines ulleres portes?

Afegeix un comentari nou