La baixada de l'arcàngel celestial

Deia l'altre dia que em reservava per més endavant de parlar-vos de la experiència viscuda el passat diumenge de Sant Zenon baixant per la via directa del campanar.

Vaig tenir la xamba de poder baixar en tirolina des de la part més alta del campanar, allà on la campana més grossa ens diu com s'esmunyen els dies i s'escapen les hores, allà on el rellotge es fa sonor. En aquell espai iniciava la meva excursió/aventura. L'Àngel Pruna i l'Alfons Majó, en ben cordaven els estris per assegurar-me amb tots els ets i uts. Fins em ficaren un casc que no acabo d'entendre al seva funció. Realment si caus, t'esclafes de mala manera. Potser serveix per evitar que el cervell s'escampi, escampant-se també les poques idees que encara em queden.

Mireu, jo la Placeta l'he viscut intensament tota una vida que comença a ser llarga. Vaig néixer a la Riera, allà a can Puig de les ràdios, però quan era un autèntic caganiu vaig passar a viure a la Plaça de l'Església i no me'n vaig moure fins els quaranta i molts anys. Hi he passat hores i més hores assegut als escalons. He recorregut molts quilòmetres rere una pilota i n'he fet uns quants més dalt d'una bicicleta. La Placeta ha estat una segona casa per a mi. Em faltava recórrer-la per dalt. I ara he acomplert aquest meu somni. Ara he exercit d'arcàngel celestial.

Crec que és a Vilassar de Mar que pengen els ases, a Arenys, ja ho veieu, els davallen -no em fa res de tractar-me com un ruc. Una vegada ben lligat toca de fer el pas més difícil, el de deixar-te anar al buit, al no res. Reconec que és una mica l'aprenentatge al suïcidi. Tu saps que estàs fermat però el cangueli t'acompanya. Fet aquest primer pas, la resta és pura delícia. Rellisques per aquells cables de manera silenciosa i amb una panoràmica que no pots abastar. Tot passa massa ràpid. El trajecte, doncs, es fa curt. En un tres i no res ets a l'altra bada de la Riera; on m'esperaven el meu salvador, en Pruneta i els amics músics, que de quatre mans damunt d'un piano en fan una. Que bé que interpreten! Escoltar-los és una altra de les bones experiències. També et transporten a un món irreal, a un món d'exclusiva bellesa.

Una vegada a baix de la Riera, tocant de peus a terra, vaig escoltar unes dones, d'edat ben entrada, que deien: “guaita, aquest vell és el ximple que s'ha llençat des del campanar” i la segona responia: “ah, sí, si és el beneït d'en Quintana, aquest rai...” Tenien i tenen raó: sóc, gràcies a Déu, un ximple, un beneït. I que per molts anys pugui continuar sent-ho. Exercint aquest ofici m'ho passo d'allò més bé. Estic encantat de la vida i molt content d'haver-me conegut! I des de diumenge passat aquesta alegria ha augmentat considerablement. Gràcies per deixar-me baixar.