Ridículament correcte

En P. A. és un amic que si un dia, pel que sigui, es troba que no porta diners i tu li pagues les copes, se sent obligat la propera vegada que us trobeu a regalar-te un llibre, posem per cas. No cal dir que això, a ell, l'honora i a mi em plau. Sobretot si el que em vaig trobar ahir mateix és una cosa tan important i necessària com Ridículament correcte, del britànic Anthony Browne, que publicà el febrer de l'any passat La Campana i que tracta del perill totalitari de la correcció política. He llegit més de la meitat de les 169 pàgines de què es compon el llibre i m'ho passo la mar de bé. La correcció política vista com a marxisme cultural que, més que obrir les ments, les tanca per sempre. Perquè inqüestionablement i automàtica dóna suport a aquells que considera víctimes, sense tenir en compte si se'l mereixen o no, i es posa en contra dels poderosos, sense tenir en compte si són malignes o benignes. Per als políticament correctes, Occident, els EUA i les multinacionals no poden fer res de bo, i els països en desenvolupament no poden fer res de dolent. La correcció política tendeix també a posar els suposats drets dels criminals per damunt del de les seves víctimes, amb la qual cosa entorpeix l'aplicació de les lleis i porta a una escalada criminal. Igualment, en desafiar l'autoritat dels mestres, provoca falta de disciplina a les escoles i, com que promou la igualtat per damunt de l'excel·lència, degrada el nivell educatiu i instructiu, i infla les notes dels exàmens fins al punt que gairebé ja no volen dir res. I així, successivament. La correcció política és el gran mal dels nostres dies. La correcció política és una ideologia que classifica determinats grups de persones com a víctimes que necessiten que se'ls protegeixi de la crítica i que fa que els seus partidaris tinguin la sensació que no s'hi ha de tolerar cap mena de dissensió. La correcció política, per tant, ve a ser, clarament, la dictadura de la “virtut” i dels “virtuosos”. I així, a poc a poc però sense aturador, tothom va aprenent a aparèixer com a víctima perquè hi ha poques coses tan poderoses en un debat públic com posseir un estatus reconegut de víctima, i la victimització pública es veu tan ben recompensada que la gent té molts incentius per presentar-se com a tal. Es tracta de presentar-te com a víctima. El benefici és assegurat. Browne mostra una quantitat gairebé il·limitada d'exemples. I sempre amb el mateix denominador comú: per als políticament correctes, la veritat no és cap argument; per als políticament incorrectes, la veritat és el principal argument. Explica Browne, per exemple, el cas de Larry Summers, rector de la Universitat de Harvard, que va suggerir vagament que determinades diferències innates pel que fa a les habilitats que tenen els homes i les que tenen les dones podrien explicar que els primers arribessin més amunt en l'àmbit acadèmic. No cal dir dir fins a quin punt el rector va haver d'afrontar vagues, denúncies i peticions de dimissió per part de gent que no va aportar cap prova que demostrés que no tenia raó. En fi, no acabaríem mai. El gran mal del nostre temps, la correcció política. També els nens que abans hauríem qualificat de malcriats i mancats de disciplina ara són considerats víctimes d'un trastorn de dèficit d'atenció amb hiperactivitat a qui cal donar suport i tractament i totes aquestes i d'altres immenses collonades. I acabo ja, que si no em sento com un cavall desbocat. M'adono ara que no he posat ni un sol punt i a part. Bé, ja és tard. Una darrera cosa, però. Aquests actors, multimilionaris o no, de Hollywood i d'arreu, que se senten tan i tan bé quan fan campanya contra la pobresa al món i reclamen més ajuts al “culpable” Occident (en lloc d'assenyalar els líders africans com a responsables de la greu situació de la seva gent i de demanar un millor govern). Quina gràcia que em fan, aquests actors! I gràcies, P.A., d'aquest regal magnífic i inesperat. Surt a compte, de vegades, que hi hagi persones que no porten diners.
Veig ara una foto d'activistes pels drets dels animals engabiats al centre de Barcelona. Es deu tractar, segurament, d'activistes amb vocació d'animals.
www.miquelcolomer.cat