Carícies per l'ànima

" Me n'adono que t'he abraçat molt poc, em sap tan greu.... quan eres petita no paraves quieta i jo t'agafava de les cues, a vegades pensava que em quedaria amb una cua a la mà...m'hagués agradat tant abarçar-te....", em deia la meva mare poc abans de morir. Mentre m'ho escoltava jo pensava " doncs ara que ho dius.... ja tens raó, ja....". Em sembla que li sabia més greu a ella que a mi. A casa hem estat molt poc d'abraçades, petons i mostres de tendresa, què hi farem. També recordo la Mireia, la meva germana el dia abans de morir, tot d'una va començar a dir coses boniques a tothom qui se li acostava, i sobretot a les enfermeres i metgeses que pujaven a casa per visitar-la. Se'm feia estranya aquesta actitud ja que ella no acostumava a fer mostres de carinyo d'una forma tan oberta.

Tot plegat em porta a pensar que el que realment ens fa mal és l'amor que no donem, més que l'amor que no rebem. Estem fets per estimar i si no donem sortida a l'amor que duem dins ens sentim molt desgraciats, perduts, secs i buits, ja que el que ens ompla és l'amor que entreguem i no al revés. Les nostres mans estan fetes per acariciar, els braços per abraçar, els llavis per fer petons, els ulls per mirar, el cor per bategar, la pell per sentir....L'amor és l'unic que creix quan es dóna i comparteix.

I tú, ¿ com pots donar més amor per a qui sents amor? ¿ quantes carícies dius, dones i sents cada dia?