Potenciar l'"extimitat"

Fa un temps vaig llegir aquest article sobre l’”extimitat”, un nou concepte que potser molts de vosaltres ja heu tingut ocasió de conèixer i que si no és així, us convido a descobrir. Es tracta de l’exteriorització de la pròpia intimitat. Des que els homes van començar a viure en habitatges tancats, es genera el concepte ‘íntim’, el que fem a porta tancada i que ningú ha de conèixer. Però l’altra cara de la moneda és la necessitat dels altres en saber què es fa en l’àmbit íntim o privat de les persones. Allò que no ens és mostrat, ens genera la curiositat de ser descobert. I a la vegada ens inquieta el fet que els altres vegin facetes íntimes nostres.

Les persones han anat adaptant-se a aquesta nova realitat com són les xarxes socials, finestres obertes al món que ensenyen tot el que estem disposats a ensenyar. Nosaltres canviem, moguts per les noves tecnologies, i així construïm la nostra identitat. Però nosaltres, també fem evolucionar les noves tecnologies, ens hi adaptem i elles s’adapten a nosaltres. Constantment, estem construïm realitats i ens definim com a persones. Les coses no preexisteixen a nosaltres, perquè sense nosaltres no existirien. Som nosaltres els que dotem les coses de significat. I depenent d’on vius i com vius li dones un significat o un altre als fets.

Cada vegada volem més, ens agrada el que les TIC ens ofereixen i volem més novetats. Tinc una cosina adolescent que se’n porta 11 amb mi i la sento dir que el facebook ja l’avorreix, que ja ho coneix tot i que no la sorprèn. Són persones que han nascut a l’era TIC, no saben què és un disc, un cassette, un walkman, ni què era una pesseta, ni qui era en Cobi, ni que els videojocs eren Arcade. Les seves realitats estan construïdes al 100% amb els ordinadors i les webs 2.0. Són persones de playstation, cada dia es fan de 20 grups diferents de facebook, viuen amb el ‘m’agrada’ i el ‘ja no m’agrada’ i són selectius en tot el que se’ls posa davant. Fulminen la TV amb el comandament a distància i diuen que tot i tenir totes aquestes coses a l’abast, s’avorreixen.

Les persones construeixen el que són, es defineixen a ells mateixos i defineixen el seu entorn, en definitiva, construeixen els seus discursos, en base a tot el que tenen a la seva disposició. Tal com diu Focault “els discursos són pràctiques que formen objectes”. Els discursos ens constitueixen com a subjectes, perquè aquests discursos ens proporcionen els conceptes amb els quals després pensem, parlem i descrivim el que ens envolta i nosaltres mateixos.

També m’agradaria destacar que el 2.0 ha fet néixer un repertori interpretatiu específic i ha fet evolucionar la manera de narrar fets. Si és ben cert, que els repertoris depenen del context socio-històric, hi ha expressions que han nascut amb les xarxes socials i que ja formen part de l’imaginari col•lectiu.

Ara, cadascú de nosaltres es transforma en un jo que construeix i transmet missatges a una massa. A partir d’ara tot el que vingui serà anar a més, l’extimitat ha arribat a un punt àlgid i serà difícil que baixi.