Amb les mans buides i el cor ple.

" Quina animalada....", em deia mentre visitava la antiga ciutat de Pompei, m'he passejat pels seus carrers en runes on encara s'hi aprecien les roderes dels carros, he entrat a les cases on he vist frescos preciosos pintats a les parets, jardins, columnes, patis i vinyes. M'han encantat les restes dels temples dedicats als seus déus, els mercats, les tabernes i inclús els prostíbuls on hi ha frescos que il.lustren les més variades formes de practicar el sexe. I és que la antiga Pompei era una ciutat que vivia per les passions desenfrenades, el sexe més descarat i el luxe exagerat. Després de ser totalment derruida per un terratrèmol, en deu anys la van reconstruir per fer-la encara més luxosa, desafiant així les lleis de la natura. Va ser una tasca inútil ja que la erupció del Vesuvi la va deixar enterrada sota sis metres de cendra, oblidada per segles.

Mentre m'hi passejava, pensava que aquest septembre farà vuit anys que la meva germana Mireia va morir, i quan penso en ella inevitablement evoco la meva mare i le meva germana Gemma. Les dones de la meva família ja no hi són. I què han deixat aquí? Què s'han emportat amb elles?

Entre les runes de Pompei he viscut la paradoxa: com ens aferrem a tot allò material, pensant que sóm immortals, desafiant les lleis de la natura i a la vegada de quina manera marxem amb les mans buides, tal com van marxar les dones de la meva familia. quin és el llegat que deixem? què ens emportem? Tot el que jo sè , no es veu sino que ho sento. Tot allò que t'emportes i deixes és l'amor que has sentit. T'en vas amb les mans buides i el cor plè. Això és tot.

I tu, que et vols emportar? quin llegat vols deixar?