Polítics aficionats, ja no toca.

Els diners són com els fems.

Els diners són com els fems, només són bons si s’escampen.
Si donem per bona la sentència de Francis Bacon, podem deduir que les crisi són el femer que atreu els diners. Si observem la realitat, n’obtenim confirmació: cada cop els rics són més rics – i n’hi ha menys – i els pobres són més pobres – i n’hi ha molts més.
Davant la devastació que la crisi genera, els mortals ens preguntem què fer.
Ens resignem? Ens mobilitzem per defensar el dret al benestar? Abracem velles i perilloses propostes “nazional” populistes? Li traiem la pols al marxisme?

Tot allò que semblava segur, trontolla.
No només vivim una crisi financera i econòmica, sinó que estem immersos en una crisi de civilització: el planeta, finit, dóna el que dóna i l’estem esgotant. El resultat és paradoxal: si continuem associant progrés i creixement, ens menjarem els recursos, augmentarem les desigualtats i causarem una crisi climàtica; si pel contrari ens proposem controlar el canvi climàtic, dosificar els recursos i posar-los a l’abast de tothom, la recessió és inevitable i les conseqüències socials, molt dures. Caldrà decidir-nos entre dues possibilitats: viure el present, no renunciar al creixement, obstinar-nos en la cultura dels diners; o pensar en el futur, sacrificar aspiracions materials i acceptar decréixer. Si triem ser individualistes, col·lapsarem; si optem per la solidaritat, la igualtat de drets i la redistribució, gaudirem d’una oportunitat.

Resumint les necessitats humanes: subsistència, afecte, protecció, enteniment, participació, lleure, creació, identitat i llibertat. Cal emprar només energia per satisfer aquestes aspiracions? Tendim a comprar amb diners allò que podríem obtenir per camins no materials? No, no estic parlant ni de Déu, ni de veritats absolutes, parlo de relacions entre iguals en un món d’humans.

Per assolir el futur, si el volem pacífic, cal canviar el concepte de progrés i descobrir que no sempre tenir més vol dir viure millor. Ho haurem de fer tots plegats, superant l’egoisme i prioritzant els interessos col·lectius.

Apunto unes primeres idees convençut que n’aportareu moltes més: les llibertats no són negociables; consumir no és l’objectiu; el treball és un dret, l’explotació una xacra; el reconeixement no ha d’estar associat als diners; tots tenim els mateixos drets i deures; el pensament és lliure i no està limitat per dogmes; l’economia ha d’estar al servei de les persones; la distribució de la riquesa és un dret col·lectiu; els drets socials són inalienables; el planeta no és nostre, tant sols en fem usdefruit.

La política ha de ser cosa de tots
Seria bo exigir que per a canviar principis substancials, Constitució inclosa, fos imprescindible aprovar-ho en referèndum. En cas contrari, es confirmarà que el poder no sempre respecta la democràcia i quan cal a les elits, es retoca la Carta Magna sense problemes – endeutament –, però quan alguna proposta no els convé, es considera imprudent, fora de temps, i es fa impossible – autodeterminació, independència.

Resumint:
Polítics aficionats, ja no toca.
Si al Congrés de Diputats per majoria del PP i PSOE, ara els convé de canviar la Constitució sense consulta ni referendo general, per manca d'ètica política, acció esperpèntica, que amb "nocturnitat i traïdoria" s'hagi fet "miques" el consens constitucional, constatant de manera flagrant que la democràcia espanyola és fictícia. No se que esperen els parlamentaris catalans també amb sessió única de votar per majoria simple la independència de Catalunya.