Per culpa teva!

” Dolenta més que dolenta, té, pam, pam, pam…que t’has cregut, home… has vist? ja no t’ho farà més!”, li deia una iaia a una paperera de la Riera d’Arenys mentre amb cada pam, pam li clavava un mastegot. La neta s’ho mirava amb els ulls plens de llàgrimes, no tenia més de dos anys, literalment s’acabava de menjar la paperera amb patates mentre caminava despistada mirant cap a una altra banda. ” Tela marinera… no m’estranya que després passi el que passi…”, pensava mentre observava la escena més aviat ridícula ” quins nassos parlar a una paperera… com si la paperera tingués la culpa de que la nena és una patosa…”.

De fet ni és la primera vegada que he vist el numeret ni en serà la última, és més n’estic segura que de petita també l’he protagonitzat. I així és com de nens anem aprenent a delegar el nostre poder i a culpabilitzar tot allò que es fora de nosaltres i ens causa algun tipus d’entrebanc. Ens anem despullant de responsabilitat, ” si he caigut és per culpa de la cadira… la taula… la paperera….dolentes, més que dolentes, pam, pam, pam… no ho torneu a fer mail més…”. Fantàstic, així no prenem consciència de nosaltres mateixos, ” la propera vegada vigilaré més.. miraré endavant… caminaré més a poc a poc…”, per a què? si la responsabilitat no és meva, que vigili la cadira, la taula, la paperera….. I mica en mica fem responsables de la nostra vida no només a la cadira, la taula o la paperera, sino als altres: fills, pares, clients, alumnes, la crisi, el govern i un llarg etcètera que ens deixa nus de responsabilitat i paral.litzats esperant que que siguin ells que facin el primer pas, ” total, no són ells els culpables del meu malestar?”.

I tu, a qui dones el teu poder?

Afegeix un comentari nou