La meva immersió lingüística

Potser ja trigava en opinar sobre aquest tema. Inici de curs i jo a casa esperant nomenament... ja se sap, "la vida de substituta és així". I la qüestió més comentada avui no només serà la tendra imatge dels infants de P3 que potser entraran plorant a la classe o les bates i les motxilles que guarniran les aules, fins i tot les rialles dels nens que ompliran de vida els patis; avui el tema més comentat, deia, també serà el de la immersió lingüística a les escoles.
Bé areny@utes serveixi (o no) el meu cas com a exemple. Ahir llegia al diari ARA la història de la Maribel, una noia de 32 anys castellanoparlant i filòloga catalana. Jo, com ella, també ho era a casa, de castellanoparlant, amb la mare i els germans. I no me n'avergonyeixo. La meva mare sempre va apostar perquè la meva educació fos en català. I de tot plegat he hagut d'aguantar moltes vegades coses com "tu ets xarnega" o fins i tot he hagut de sentir en una entrevista de feina recent afirmacions com "ja ho diuen ja, que els qui sou castellanoparlants, per amagar-ho us feu notar més catalans" (i jo, evidentment, per educació no vaig dir res però en el meu cap voldria haver-li dit una expressió del tot malsonant).
Jo, Míriam Farelo amb pares i avis d'origen andalús, sort n'he tingut de l'escola perquè si no hagués estat per la immersió linguística no hauria aconseguit un català tan "pulcre" com m'havia arribat a dir el meu preuat i enyorat Joan Solà. A la universitat molts companys m'ho deien "ets de Girona? és que tens un català molt català". "Doncs no, parlo el dialecte central, com vosaltres." Això em fa pensar que a Arenys potser tenim un subdialecte :-)
Ha estat a base d'anys i de bons mestres de català (com la Roser al Maragall, l'Albert Pons a l'Institut, i la Núria Alturo a la Universitat) que he pogut fer d'aquesta llengua la meva eina de treball. Perquè potser seré "xarnega" a ulls de molts però recordo que de català no només se'n neix sinó que se n'exerceix i això també ho penso dins el terreny lingüístic. Ha estat gràcies a les xerrades al pati, als comentaris dels capítols de l'Arale o de Bola de Drac amb els companys i als consells dels professors i fins i tot les esbroncades de molts ells (perquè jo era una bona peça) que jo he après el català que avui parlo i utilitzo. Per això és just donar-los les gràcies a tots ells, des de les mestres de la meva llar d'infants fins a la Universitat, perquè la feina del seu dia a dia ha donat els seus fruits.
I per acabar l'apunt deixo una dita que circula aquests dies per les xarxes socials: "Parlo en català, penso en català, escric en català, somio en català, estimo en català, m'il·lusiono en català, recordo en català, imagino en català, gaudeixo en català, llegeixo en català, ploro en català, m'emociono en català..."
Que tingueu un bon dia areny@utes! i no deixeu que la queta acabi com a la foto.