Perque sí

" Em decanto jo", em vaig dir quan vaig veure un cotxe que pujava de cara pel rial que em porta a casa, " amb moto sempre és més senzill....". Em vaig arrambar tot el que vaig poder ja que hi havia tot de branques, canyes i esbarzers que penjaven com lianes d'una alzina, el rial a vegades està tot asselvatjat i precisment així és com més m'agrada. Va passar el cotxe, l'avi que el conduia va fer un cop de cap silenciós en senyal d'agraïment i tots dos vam continuar el nostre camí. " I ara què fa?", pel retrovisor de la moto vaig veure com l'avi parava el cotxe i en sortia amb molta dificultat, tot encarcarat. La meva curiositat va fer que aturés la moto en un revolt per a no ser vista i espiés clandestinament a l'homenet. " Ostres... què tendre...", l'avi va treure un mall que portava al cotxe i va segar amb moviments lents a causa de la edat la maranya de lianes entre la qual m'havia enredat quan el vaig deixar passar. Es va assegurar que el marge quedés ben net, va enretirar el brancam per a que no obstaculitzés el camí a ningú, i abans de pujar al cotxe, com si tingués ulls a l'esquena es va girar i em va veure com l'espiava. El vaig somriure " gràcies", silenciós, ell me'l va tornar, també en silenci i tots dos vam continuar el nostre camí.

Quantes vegades fem les coses per a ser vistos, quantes accions que esperen reconeixement, quants favors que sota un vernís d'altruisme hi porten camuflat un sentit del deure. Ahir l'avi desconegut, geperut i encarcarat del rial de casa, de forma totalment anònima, silenciosa, humil i generosa va enretirar les branques del camí, no per ell sino per altres desconeguts que cada dia transitem els rials. No hi havia necessitat de reconiexement, ni d'agraïment, ni sentit del deute tan sols la satisfacció interna, íntima i personal d'haver contribuit a facilitar el camí als demés.

I tu, de quina forma aplanes el camí als demés?