Tretze anys.

" Ay hija mía, ¿ qué has hecho por Dios ?", a la meva mare li sortia la sang de Cádiz quan s'enfadava, s'emocionava o la situació la sobrepassava. En aquest cas va ser per l'úlitm motiu, quan ara fa tretze anys a la mateixa hora que escric aquestes paraules la vaig trucar, " Hola, tens plans per aquest matí? Vols venir a coneixer la teva nova néta Laia?", i aquí va començar " Ay hija mía, ¿ qué has hecho por Dios?", y no va parar fins al vespre, cada vegada que em mirava posava els ulls en blanc i m'ho tornava a dir. Avui la Laia fa tretze anys i tinc molt present el seu naixament. Tot va començar al judici, " ui, ui, ui....ara no que he d'acabar de celebrar....", al tren de camí a Arenys creuva els dits per que la cosa no anés a més, " que he d'anar a buscar els nens al cole i a la guarderia....". De camí a casa, la Mar d'una mà, l'Oriol de l'altra i en Joan al cotxet, m'havia d'anar parant a cada cantonada, " espera, encara no.... que he de fer banys i sopars....". A les dotze de la nit la Laia va pensar que ja havia estat bastant considerada, que havia arribat el seu moment, " No os preocupéis, yo me quedo con vuestros hijos, corred, corred!", em va dir la veïna. La veritat no vam còrrer per la autopista, sino que vam volar fins a Barcelona, la Laia no volia esperar més. " Necessito un médico, voy de parto!", aquesta va ser la meva entrada triomfal a la Clínica. Com vaig poder em vaig enfilar a la primera camilla que vaig trobar i allà la Laia va decidir néixer, ella i jo soles, tampoc necessitavem ningú més. " Per favor, que hi ha algú?", vaig cridar, no sabia ben bé qué fer un cop va ser fora, llavors tot van ser corredisses de enfermeres, auxiliars, algun zelador i per últim el pare que havia anat a aparcar el cotxe. " Però qué bonica que és, i espavildada, no ha necessitat a ningú per a nèixer......", no podia parar de mirar-la i acaronar-la.

Aquest matí, quan la he llevat per anar al Institut i li he fet un petó a la galta he tingut molt present aquell nadó tendre, d'ulls negrissim i llavis dibuixats, la mateixa puresa que ara fa tretze anys. La meva vida està farcida de naixements i morts, i tant uns com les altres han estat mestres per a mi, el cicle de la vida que no es detura mai. Constantment dóno vida a noves coses, idees, projectes, somnis, sóc molt conscient de la força de la creativitat i fa temps vaig decidir que volia naixaments fluids, fàcils, naturals i emocionants com ho va ser el de la Laia ara fa tretze anys.

I tu, com vols que siguin els teus naixaments?