El cervell enguixat

" Ui, que raro...", és el primera sensació que vaig experimentar quan em van treure el guix del braç. Tenia nou anys i la nit de cap d'any em vaig trencar un os del colze dret, es veu que de petita era especialista en trencar-me ossos, fer-me morats i ferides varies. Vaig passar-me un mes amb el braç enguixat fins més amunt del colze. Amb aquest poc temps vaig descobrir que la incomoditat del guix també em portava bastants beneficis adicionals, " què t'has fet? ... pobreta...", " no puc escriure amb el guix....", " m'ajudes a vestir-me?". Tenia la atenció de coneguts i desconeguts, els despertava la compassió, m'eximien de fer deures, en definitiva el guix era molt incòmode, però a la vegada era un xollo. Per això quan me'l van treure em vaig sentir tan estranya, em costava acostumar-me a la llibertat de no tenir el braç immovilitzat pel guix, ja no tenia excuses.

A vegades me n'adóno que vivim immovilitzats per no sé quin guix invisible, ens acostumem a velles ferides, rabies i ressentiments enquistats, penes mal processades, dols no elaborats, mals entesos no resolts, pensaments i creences del tot limitants que impedeixen que vivim en la plenitut que mereixem, perque hem après a no merèixer. Carreguem sobre les nostres espatlles un pès innecesari i molt incòmode, com si fos el més normal del món, no gosem el.liminar-lo, secretament ens preguntem " i qui seré jo sense aquesta pena, rabia, culpa, pensament que em limita...?". Perpetuar les nostres ferides i creences limitants ens manté en la il.lusió de perpetuar el benefici que en treiem d'elles: atenció, compassió o tema de conversa, encara que sembli mentida ens donen una identitat pròpia. Afortunadament un dia, farts d'estar farts descobrim que el peatge que paguem pel minso benefici que obtenim del nostre guix mental, és massa elevat. Llavors fem el que sigui necessari per trencar la rigidesa o limitació que ens mantenia congelats, al principi potser ens sentim estranys, com jo quan em van treure el guix i no passarà molt temps en que ens preguntem, " com és que no ho vaig fer abans?".

I tu, quan et decidiràs a trencar el guix que t'immovilitza?