El gran Belda

Avui hem anat a fer el "vermut" a la plaça darrera de l'Ajuntament de Mataró. Aquest cap de setmana La Coixinera celebra els 5 anys d'escampar música tradicional per tots els racons d'aquest país. Tancaven la celebració amb un petit concert, a plena solana, amb un bon amic del grup: en Carles Belda.

No sóc crític musical i no sabria, no gossaria, definir aquest gran músic... i a més, qui sóc jo per a fer-ho??? Però això sí, quan tinc oportunitat de seure i escoltar a en Belda em quedo meravellat. I avui no ha estat diferent... treu fins l'última nota del seu acordió diatònic, que conjugat amb els seus aguts, subtils i cínics comentaris, el fan un músic excepcional, i amb molt pes dalt de l'escenari. No seria just -també he dit que no el volia definir, i ja ho he fet ;-) -deia que seria injust comparar-lo amb ningú, però a mi em recorda a l'Ovidi... la força que desperta la seva presència i alguna cosa que només tenen els "bons", no crec que estigui prou valorada avui a casa nostra.

Les sorpreses (amb en Belda sempre existeix una certa llicència a la improvització) han estat, per un costat, escoltar, i riure, davant una molt bona versió de l'Empordà dels Sopa de Cabra, com a tastet del seu nou projecte anomenat Vadebadoc (?). Ja m'espero poder escoltar aquest nou treball. L'altra sorpresa ha estat tornar a veure'l cantar amb l'Helena Casas, rebatejada com a Conxita, i per uns instants viatjar fins a la galàxia Pomada.

Com diu un conegut: Belda, no et moris mai, com a molt has de clonar-te!