La fi del món.

" Au, amunt!", PAM, de cul a terra, " dona'm la mà, amunt... au, va camina!", PAM, de cul a terra. És una escena que jo tinc molt present, estavem al passadís del pis d'Avinguda Sarrià, la meva germana Mireia que tot just tenia un any i jo que en tenia dos. El meu pare ens filmava amb la super vuit a l'altre punta del corredor. Jo estava entestada en ensenyar a caminar a la meva germana petita. Aquesta és la tasca de les germanes grans, obrir i mostrar el camí per on han passat abans, o com a mínim això és el que jo creia desde la meva innocència. Em semblava tan fascinant caminar, em donava tanta llibertat que no podia entendre com la Mireia es movia d'una punta a l'altra del pis arrosssegant el cul per terra. " Au, vinga amunt... dona'm la mà!", PAM, de cul a terra.

Diuen que ha arribat la fi del món, i jo penso " ja era hora!", s'ha acabat el món tal i com el coneixiem fins ara, aquest final marca el naixament d'una nova Era i estic molt agraïda de ser-ne testimoni. Ara és el moment de la veritat i tot allò que no n'estigui en harmonia desapareixerà sense deixar rastre. És clar que els canvis potser no són tant evidents com va passar en altres periodes, no hi ha diluvis, ni glaciacions, ni meteorits ni dinosauris que moren en massa. És la nostra consciència que s'ha transformat, s'ha fet gran, ha madurat, ha evolucionat, ha fet un pas de gegant endavant per mai més tornar enrera.

És el moment de caminar, ja no s'hi val arrossegar-se de cul per terra, ni a quatre grapes, és hora de caminar ben drets, amb el cap ben alt i el cor obert. És le moment dels "germans grans", ells han après a caminar abans, l'egoisme és transforma en compassió i l'orgull en humilitat. És el moment de caminar tots junts de la mà.

I tú, em dones la mà? m'agafes la meva mà?