La dansa de la vida.

" Cada nit abans de dormir feia el mateix, treia la capseta de fusta de l'amagatall, no volia que els meus germans la descobrissin, s'haguessin rigut de mi. La obria, llavors agafava aquella foto que et vaig fer de sorpresa a la excursió de fi de curs de seté. Era en blanc i negre, tu sorties de lluny, rient, donan-te la volta, amb els cabells deixats anar. Dins de la capseta hi tenia la lupa del meu avi i una llanterna, em passava una bona estona contemplant la foto a través de la lupa, amagat entre les mantes per a que el meu germà no veiés la llum de la llanterna. Em deia, és tan guapa....jo me l'estimo.... que bé demà la tornaré a veure...i així em quedava adormit". D'això ja fa trenta anys encara que jo me'n vaig assabentar tot just en fa dos quan ens vam retrobar de nou. En Borja i jo erem companys de pupitre durant els tres últims anys de l'EGB, vam compartir entremeliadures, examens, xuxes, deures, patis, excursions i sembla ser que alguna cosa més, encara que jo encara no ho sabia. Ara compartim vida, ja no fa falta ni la foto, ni la lupa ni la llanterna, " bona nit bonica", és l'últim que sento abans de dormir-me, " bon dia bonica", el primer que sento quan obro els ulls.

M'agrada ser protagonista d'aquesta història d'amor, sí senyor. Jo m'havia tornat una mica cínica en aquests temes, " bajanades, es pot ser més cursi?", em deia per a consolar-me. La vida és una màgica i estranya dansa entre el poder de la intenció i el destí, entre la meva voluntat i la voluntat de Déu, a vegades em costa discernir qui escriu la història, ho faig jo? Està tot escrit? Com en tota dansa l'art és saber escoltar la música, sentir el ritme, deixar-se portar i seguir ballant sense parar. Així és com vull viure la vida, marcant el pas de la dança i alhora deixant-me portar pel ritme.

Jo no sé quin ha estat el motor d'aquesta história o si era el nostre destí, només sé que que en Borja va alimentar el seu anhel de la forma més pura, també sé que fa tres anys vaig tenir l'impuls irracional de buscar-lo de nou, sigui com sigui em fa feliç dir que a l'abril ens casem! Reconec que arribar fins aquí no ha estat un camí de roses, cadascú de nosaltres a recorregut el seu camí farcit de proves, obstacles, morts i renaixaments, tot plegat necessari per al tant desitjat final de conte de fades: " I van ser feliços i van menjar anissos..."

I tu, com balles la vida?