Tornar a la senzillesa.

" T'hi has fixat? No et sembla una meravella? És una passada...", em va dir la meva germana Mireia encara que no sé si m'ho deia a mi o a ella mateixa . Era just el dia abans que va morir, tenia un gotet d'aigua a la tauleta de nit, el va agafar amb molta delicadesa, el va aixecar una mica per tal de que li arribés la llum del sol, llavors el movia molt a poc a poc i l'aigua es gronxava dins del got. " No m'hi havia fixat mai, és una passada, tan transparent...." deia desde un estat de profunda serenitat, quietud i meravella. Jo me la mirava se la veia tan feliç, tan reconfortada. Aquesta escena se m'ha fet molt present aquests últims dies, sé que és un dels tants regals que la Mireia em va fer abans de morir.

Sovint em quedo atrapada en la lluita contra mi mateixa, una veu que em martiritza tot dient-me que he de fer grans coses en la vida, saber quin és el meu dó i desenvolupar-lo per ser poc més que una heroïna, facilitar grans transformacions, aquesta veu em diu que tot ha de ser gran, molt gran. Com més crida aquesta veu i em dicta que el sentit de la vida ha de ser en format gegant més petita em sento jo. Afortunadament, quan entro en aquests combats esgotadors apareix la Mireia amb el seu got d'aigua humil i transparent, la seva mirada meravellada i el seu somriure serè. L'aigua és aigua, no ha de fer cap esforç per a ser una altra cosa, aquest és el dò i el miracle.

Tot és molt més sennzill del que a vegades volem creure. Només cal oferim al món la nostra presencia, la nostra veritat humil, transparent i autèntica, aquest és el millor regal.

I tú, què regales al món?