Nous propòsits (2012)

Com cada any avui dia 30 de desembre m'he proposat fer una llista de propòsits i desitjos per el any entrant...

Després de molt pensar, després de fer una llista immensa i inacabable descobreixo que n'hi ha un que em fa especial il·lusió...

...Agafar una merda com un piano...

Dies enrere vaig passar una bona estona conversant amb uns vells amics. Solters i sense fills. Després de molt parlar de les coses que ells encara poden fer i jo no, l'única que em va fer certa enveja, va ser la de poder beure fins a caure tirada al sofà, aixecar el cap i veure l'helicòpter. Beure sense tenir límit, sense tenir por al ridícul, desinhibir-me totalment i donar-li la culpa, l'endemà, als mojitos.

I no és que jo sigui una amant de l'alcohol, de fet crec que no m'he sentit èbria més de tres o quatre vegades en la vida, a part de que potser amb tres copes de vi i un mojito ja en tindria prou. Però en aquests moments, mentre escric aquest apunt i desitjant que no entri ningú per no espantar a les muses, reconec que em fa certa gràcia repetir aquesta experiència tant llunyana que ja gairebé ni la recordo.

Després dels vint, encara soltera, vaig deixar de beure per amor. Amor a mi mateixa. Si els meus companys bevien, havia de haver algú que fos capàs de portar el meu cos humà sa i estalvi fins a la porta de casa.

Durant molt de temps, l'alcohol no em va dir res, bé si, "si no em deixes estar tranquil dins de l'ampolla demà et faré passar un mal de cap i de panxa que te'n recordaràs de mi per sempre". I això va fer que me'n allunyes cada cop més, fins no recordar-me'n fins ara.

Potser és la impossibilitat de fer-ho, el que me'n fa venir més ganes.

El fet de passar caps d'any, sants Joans i festetes varies acompanyada de dos nens és el que més m'ho impedeix. De fet ja gairebé no agafo el cotxe i sempre les festes les passo a Arenys...Podria beure...Però no és qüestió de que els meus fills em vegin tirada en un sofà dormint la mona o cantant a crits el "Siempre quise ir a L.A" o arribant a casa i no poder obrir perquè el forat del pany ha desaparegut.

Any rere any, durant la meva infantesa, passava la nit de cap d'any a casa els meus avis. Els meus pares sortien...I l'únic que em compensava, era el pensar que algun dia jo pogués fer el mateix, deixar els nens i fer bogeries per un dia. Però l'algun dia encara no ha arribat i ara passo els cap d'any amb dos infants de vuit i quatre anys...Que sumats a l'edat dels meus avis, que llavors devia ser d'uns setanta, fan una mitjana d'edat d'uns trenta-sis anys. No està malament...

Tinc 365 dies per endavant per realitzar el meu propòsit. Ja he començat a fer plans. Puc assegurar que si ho aconsegueixo, encara que sigui una sola i única vegada no en tindré més ganes fins a les primeres vacances que pugui fer amb l'IMSERSO y por años venideros em faré propòsits de gent normal com, deixar de fumar, aprimar-me 20 kilos, començar a fer esport, acabar el meu llibre, guanyar el primer milió, fer de voluntària d'alguna cosa, plantar un arbre...Vaja com tothom.