La por

" Aaaaaaaaaaaaahhhhhh!", vam cridar tots sis mentre corriem esperitats a través del tunel la nit de Nadal. " Jajajajajaja! Osti tu, quina por... que guai", va dir algú just quan en sortiem. A casa, els regals de Nadal o Reis no apareixen al menjador de casa com per art d'encantament, ens els hem de treballar passant una serie de proves. Aquest any, tocava caminar a les fosques pel Rial de casa, passar el tunel un parell de cops i seguir caminant a les fosques buscant proves i pistes. " Quina por... aquest any t'has passat... estic jinyada....". I seguiem caminant lentament i amb atenció, qualsevol sorollet provacava un sobresalt. Finalment totes les pistes ens van guiar a la figuera on els regals penjaven com figues en ple mes de desembre. " La veritat és que m'agrada més tot el show que fem que no pas els regals, m'encanta, encara que aquest any hem passat una mica de por!".

I així és la por, una gran mestra. La por és sortir de la zona de confort, de la seguretat de les quatre parets que ens hem construït on ens hi trobem tant bé , on tot és familiar , encara que com a peatge no hi ha creixement. A la por se l'ha de respectar però tampoc prendre-la molt seriosament, ens fa coneixer els nostres límits i ens hi confronta donant-nos dues opcions: avanço o em retiro. Només la nostra llibertat i capacitat de discerniment decideix quin camí escollim, el que ja coneixem o el que encara està per a descobrir. Si ens quedem amb el que coneixem ja sabem què hi trobarem " más vale malo conocido que bueno por conocer", ens privem a nosaltres mateixos de creixer amb nous recursos i talents. Si avancem per territori desconegut ens haurem de buscar la vida per a trobar nous recursos que de no haver tingut el coratge de tirar pel dret no haguessim descobert.

La meva experiència es que la por és un dit que assenyala els nostres talents més valuosos, de la mateixa manera que va ser el camí que ens va portar a una figuera farcida de regals la nit de Nadal.

I tú, quan tens por, què fas?