Xic Xac ! Salvada!

" Auughhhh…. m'han matat…."

" Xic Xac! Salvada!"

" Casa!!"

De nena jugava sovint a "tocar i parar", em feia un fart de correr. Si em tocava parar, perseguia als meus companys per tot el pati de la escola, si no parava, encara corria més per tal de no ser "matada", era molt emocionant, em mantenia alerta en tot moment. Abans de començar el joc, decidiem els refugis, allà on podiem anar i dir " casa!" ben alt, llavors ningú et podia "matar". De totes maneres, si per aquelles coses, qui parava, "et matava", tampoc era cap drama, venia algun company, et tocava el braç mentre cridava " Xic Xac! Salvada!", i a correr de nou. El joc mai tenia fi, jugavem i jugavem, ens matavem, salvavem, ens refugiavem a casa, tots feiem tots els papers i al final no hi havia ni perseguidors ni perseguits.

És curiós de quina manera se m'ha fet tan present aquest joc últimament. Penso amb nostalgia com abandonem el nen o nena que un dia vam ser, la magia i la emoció del joc. Anem creixent i ens endurim, convertim la nostra vida en un escenari de perseguidors i perseguits. Sentim la hostilitat del petit Univers que ens hem construït, l'altre és el nostre competidor, la por al error i al fracàs ens paral.litza i mata la nostra creativitat, llavors només ens sentim segurs, sans i estalvi, si creem la il.lusió d'un món on res canvia i tot queda igual.

M'ha reconfortat saber que aquesta nena savia que corria pel pati de la escola encara és ben viva. Amb els ulls d'aquesta nena, la vida és un joc que no té fi, no hi ha perseguidors ni perseguits, tothom juga el seu paper, el que toca en cada moment. No hi ha fracàs ni error, sino experiència i aprenentatge i en un instant, senzillament et pots dir, " Xic Xac salvada!" , et perdones, t'alliberes i tornes a començar de nou. I saps que sempre i en tot moment pots anar a casa, que no és més que un espai sagrat i molt quiet dintre teu, on mai ningú hi podrà alterar la teva pau, a més a més és gratuït i lliure d'hipoteca!

I tu, de quina manera jugues la vida?