Temptació de disparar

Adveniment d’aquell cert optimisme que comporta el fet que els dies ja són un poc més llargs i que d’aquí 2 dies serà Sant Pau, que l’hora hi cau. Quarts de quatre de la tarda d’aquest diumenge de gener i dues nenes que es banyen, bany de mar, entre xiscles i rialles, i la mare que al cap de poc les fa sortir de l’aigua, que no deu passar de 12 graus, i les renya. Observo, després, la riera des del balcó de casa. N’hi ha un que arriba amb una moto d’aquestes de gran cilindrada i l’aparca. L’aparca, però ho fa malament perquè l’aparca com li dóna la gana i sense tenir per res en compte ni present els espais per a motos perfectament dibuixats i delimitats damunt de l’asfalt. Aparca en diagonal, tant li fa. Baixa del vehicle i s’està una bona estona per enllestir les operacions de buidar la capsa que hi duu incorporada, prendre’n un parell de bosses, dipositar-hi el casc i aplicar el fermall a la roda de davant per tal d’assegurar-se que ningú no pugui endur-se-l’hi. Just davant seu veu que hi ha instal·lat un d’aquests enormes vehicles-elevadors que aquests dies serveixen per esporgar els arbres. El noi se’l mira i deu pensar que potser la seva moto pot arribar a molestar un hipotètic moviment de la màquina. Però res. Fa veure que es pentina una mica així, amb les mans, i se’n va. Abans, però, aixeca la vista enlaire i veu que el miro i veu que li faig un gest negatiu amb l’índex de la meva mà dreta. Botifarra, em respon, amb el dit del cor enlairat. L’estètica és ben bé l’estètica del xitxarel·lo-trinxeraire indignat tan freqüent i comuna, per desgràcia, avui dia entre nosaltres. La moto, no cal dir-ho, queda de tal manera que impedeix que qualsevol altra pugui accedir amb comoditat a l’aparcament. Confesso la temptació de disparar si hi hagués hagut a l’abast alguna cosa amb què fer-ho.
www.miquelcolomer.cat