Internaments psiquiàtrics urgents

Existeix una percepció, més o menys estesa, que els jutjats de guàrdia són una mena de calaix de sastre on tothom s’hi pot adreçar per gairebé qualsevol circumstància o incidència, i no és així. Dels diversos conceptes que no s’ajusten a situacions objecte d’admissió judicial en aquest servei de guàrdia referit, em centraré avui en els internaments psiquiàtrics urgents. Aquest aclariment obeeix al fet que ens hem trobat amb casos en què una persona sol•licita del jutge de guàrdia l’internament urgent i forçat d’un familiar, afectat d’alguna patologia mental que l’impedeix governar la seva persona o que representa un risc potencial per a aquells que l’envolten, ja sigui de forma continuada o en moment puntuals. Sovint aquest malalt no és conscient de la delicada situació que pateix, o sí que ho és mentre el seu equilibri emocional roman estabilitzat. En el millor dels casos i sota la coherència dels seus moments lúcids, el malalt pot accedir voluntàriament a ingressar en un centre per a rebre el tractament necessari que l’ajudi a mantenir el seny; tanmateix, la norma general és ben al contrari, produint-se situacions tenses i continuades que condueixen els seus cuidadors a qüestionar seriosament confinar-lo en una institució adequada. Precisament perquè resulta difícil que el malalt accedeixi lliurement a ésser examinat per un psiquiatra, els familiars preocupats (i alguns de desesperats; no és per menys) sol•liciten del jutge de guàrdia el seu ingrés forçós amb l’única documentació —si és que n’hi ha— d’un informe mèdic que suggereix examinar-lo o ingressar-lo perquè “els familiars refereixen” reaccions compatibles amb el seu internament. La negativa del jutge a admetre aquest tràmit no acostuma a ésser ben compresa i freqüentment s’associa a manca d’interès per resoldre qüestions, i no, no és això. Així, doncs, exposo tot seguit les alternatives possibles que els mecanismes legals actuals ens faciliten: — Bàsicament, davant qualsevol tensió generada pel malalt o alteració del seu comportament derivat d’una descompensació, cal trucar sempre al SEM (Servei d’Emergències Mèdiques – telèfon 112). Una ambulància examinarà el pacient i, si escau, el durà a un servei d’urgències on el facultatiu avaluarà el seu estat i aquest, si ho considera necessari, n’ordenarà l’ingrés per raó d’urgència. Tot seguit el centre ho comunicarà al jutjat, i l’oficina que en tingui coneixement exercirà certes mesures de control fins que sigui donat d’alta. Les formalitats anteriors no són pas motiu d’un criteri unilateral, sinó que és fruït del protocol signat l’octubre del 2006 (*1) pel Departament de Salut, Departament d’Interior,Departament de Justícia, Ajuntament de Barcelona, Delegació del Govern a Catalunya, Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, Associació Catalana de Municipis i comarques i finalment la Federació de Municipis de Catalunya. A aquest protocol s’hi va adherir el nostre partit judicial arran d’una recent Junta de Jutges, decisió que fou comunicada a tots els centres mèdics del partit (no s’inclou l’Hospital de Mataró, ja que aquesta població no pertany al partit judicial d’Arenys). (*1) El podeu consultar a internet, a http://synera99.webcindario.com/Descarregues/Protocol_internaments_urgents_2006.pdf

La part un tant decebedora d’aquest mecanisme és que sovint el pacient no roman gaire temps en el centre. L’explicació és ben simple: un cop ingressat segueix el tractament necessari escrupolosament —extrem que no sempre és així quan no està sota aquesta supervisió—, així que fàcilment, en pocs dies de medicació i teràpia controlada, s’aconsegueix l’estabilitat i la coherència adequades, situació que automàticament deriva en l’alta. — Si el plantejament originat és d’alta amenaça o ja amb components de risc per a la integritat física del pacient o d’aquells que l’envolten, no cal dubtar i s’ha de trucar als Mossos d’Esquadra (com faríem en qualsevol altra situació de perill) perquè resolguin la incidència i, si és possible (avisem-los) acudeixin amb una ambulància medicalitzada per tal que, si escau, traslladin el malalt davant d’un servei d’urgències psiquiàtriques. — Si ja es disposa d’antecedents documentals, en què especialistes hagin emès un diagnòstic patològic psicològic del pacient, aleshores sí que l’article 763 i següents de la LEC (llei Enjudiciament Civil) permet acudir al Jutjat de Guàrdia per sol•licitar el seu internament (que tècnicament s’anomena internament urgent/no urgent). En aquest cas cal fer una compareixença que contingui la sol•licitud. El/la Jutge/essa disposarà de 72 hores per resoldre sobre la petició. Si no s’autoritza l’internament, per no considerar-lo urgent, l’expedient no és tancat definitivament, sinó que és derivat a un dels set jutjats (que per torn de repartiment li corres-pongui) perquè continuï el tràmit per la via ordinària (no urgent). No perdem de vista que l’internament d’una persona s’inicia en un entorn mèdic i conclou en el jutjat, i no a l’inrevés, com se sol entendre. Pensem també que, si no fos així; si iniciéssim actuacions per simples manifestacions, qualsevol persona podria fer un mal ús del servei amb finalitats estrictament pertorbadores. Per últim, esmentar que, pels casos severs, hom pot plantejar-s’hi promoure una declaració d’incapacitat de la persona afectada, per a la qual cosa necessitarà dels serveis d’un advocat i un procurador (si escau, demanar-los del torn d’ofici), o bé acudir al Ministeri Fiscal perquè valori i impulsi aquesta declaració si ho considera oportú (article 757.3 LEC).