Misèries Humanes

Escrit del meu nebot David Puig Ferrer

Misèries humanes

Ja fa quinze dies que el meu pare ens va deixar. Han estat quatre mesos duríssims, sobretot les darreres setmanes. Durant aquest període, he gaudit de la grandesa de l’esperit humà a través de l’actitud serena del meu pare i de les infinites mostres de sensibilitat de familiars i amics. Però també he patit les misèries que des de sempre han acompanyat les vides d’aquests animals de dues potes que pul•lulen pel nostre món.

Recordo les mirades, els gestos i les paraules de profunda i íntima comprensió de qui ens han acompanyat en aquest tràngol. Hem compartit pors i esperances amb altres malalts de càncer que ja ens han deixat, amb els seus familiars i amics, amb personal mèdic, fins i tot, amb treballadors dels serveis dels hospitals.

Però també hem sofert incomprensibles mostres d’inhumanitat i insensibilitat, d’incapacitat de compartir o entendre. Hem suportat la indolència i menyspreu de l’oncòloga de l’hospital de Calella que va tractar el meu pare, la salvatge indiferència de més d’un metge d’urgències del mateix hospital, l’absurda ironia del patòleg del mateix hospital quan vaig anar a buscar mostres del tumor del meu pare per portar-lo a analitzar a Can Ruti, l’estupidesa emocional d’un dels caps de radioteràpia de Can Ruti en les dues visites que vam tenir, la incompetència laboral d’algunes infermeres de la planta d’oncologia, també de Can Ruti.

Hem de recordar que estem parlant de persones que tracten amb pacients terminals, que estan a punt d’acabar el seu camí en aquesta vida, que pateixen un gran sofriment tan físic com espiritual. No els desitjo res dolent, només que, algun dia, si tenen la dissort de tenir un familiar amb càncer o ells mateixos patir-lo, que es trobin amb algú que els tracti amb la mateixa inhumanitat amb que ells ens van obsequiar.

Tot i que el meu pare ja no hi és, les mostres de mesquinesa es continuen donant, com la del propietari d’una impremta d’Arenys que, en demanar-li unes quantes esqueles més, ha volgut treure partit de la situació i fer-ne més diners dels que serien moral i econòmicament justos No és una qüestió monetària sinó el profund menyspreu que provoquen determinats éssers humans desproveïts d’ànima, de la toxicitat espiritual que genera la seva presència en la comunitat.

Afortunadament, aquestes desferres de la societat, aquests humans corsecats i prescindibles només mereixen aquestes poques línies de sincer menyspreu i ràbia profunda. De la resta, dels qui són i poden ser anomenats de debò persones, en podríem escriure enciclopèdies senceres.

Animals racionals moralment tarats, la vostra presència en aquest univers divers, salvatge i bondadós a parts desiguals, dóna molt més valor a l’existència de les persones bones, sensibles i comprensives. Us dono les gràcies perquè, donant cara i veu a tot allò dolent que té l’ésser humà, enaltiu el més positiu de la resta.