Tercer dia sense fum

Si Arenys hi haguessin castes de ben segur que els ciutadans que pertanyessin a la meva no ens podríem permetre pagar el preu d'un paquet de tabac. De fet he arribat a la conclusió de que no tinc estatus suficient com per agafar gairebé cinc euros i cremar-los cada dos dies i mig.

L'increment del preu del tabac i la gran quantitat d'impostos que paguem per ell. Més el fet, que d'aquests impostos no en veiem gairebé res, ha estat el meu detonant per prendre la decisió de deixar definitivament de fumar.

També he de dir que abans es fumava més alegrement, ara gairebé em fa vergonya que em vegin fumant. El que abans era un hàbit ara s'ha convertit en un mal vici, que et mina la salut i la dels que t'envolten. Que et fa ser inútil per qualsevol tipus d'esforç físic. Que t'empudega i que t'impedeix ensumar la teva pròpia mala olor de persona empudegada de fum de tabac.

I la decisió ha estat el més fàcil... Ara porto tres dies que he hagut de conviure amb mil formigues que s'han instal.lat dins del meu interior, corrent de amunt i avall de la panxa. Alterno estats d'infinita tristesa barrejats amb atacs de ràbia sobtada. Faria un petó a la boca d'un leprós per tal de robar-li una mica de fum. Escric aquest apunt i ploro sense cap motiu aparent.

No vull un cigarret, de fet ja començo a odiar la dependència que m'ha creat, però tinc la necessitat imperiosa de que la nicotina entri i corri per les meves venes.

Penso que potser la autèntica Fani era la Fani fumadora i que soc com soc gràcies al tabac. Potser ara m'hauré de reinventar. No em reconec, potser a partir d'ara seré trista, rabiüda i amb formigues a la panxa...o potser ja ho era d'abans.

Bona nit i a per el quart.