Tallar el que és vell.

” Pobres margarides… tan bonic i florit que estava tot quan vam marxar, i ara mira totes les flors de color marró…”, després del casament hem estat quinze dies viatjant pel Marroc, ningú ha cuidat el jardí, tret d’una regadeta de tant en tant que feia en Joan, el meu fill aprofitant que venia a donar de menjar a les besties.

” Talla-ho tot, ben arran”, em va dir en Borja tranquil.lament.

Em feia un no sé què esquilar les mates de geranis i margarides, encara tenia el record de quan estaven plenes de flor i color. Al principi anava amb cura i una mica de por, però mica en mica mentre retallava totes les tijes seques, llargues i marrons de les margarides vaig anar descobrint que sota estava plè de el que semblaven nous capolls ” bé, és just, aquestes margarides ja van dur a terme es seu propòsit, ara han de fer espai per a que les noves margarides neixin”, anava pensant mentre retallava cada vegada més arran. Si no arribo a tallar les margarides mortes, n’estic segura que la planta s’hagués fet petita a causa del pès de tanta flor seca, i finalment hagués acabat morint ofegada. La gran quantitat de flor seca impedia que les noves flors veiessin la llum, no tenien espai, era com si no s’atrevissin a neixer. No fa ni tres dies de tot això, ara les mates de margarides estan a punt d’esclatar de nou amb noves flors.

No cal anar molt lluny per aprendre el que és essencial, aquestes humils margarides m’han tornat a recordar que aferrar-se al que és mort, ja siguin emocions, pensaments, creences, hàbits o inclús records, per més bonics que siguin és alimentar la mort , l’estancament i bloquejar la vida. Si volem donar espai al que és nou ho hem de tallar el que es vell ben arran, sense por, amb confiança, tret de que volguem morir en vida y sobreviure de records bonics.

I tú, quan t’atreviràs a tallar ben arran tot el que és mort?