Ser una flauta.

” Com m’agrada aquest Adagio,mmmmmm”, diu l’Anna quan acabem de tocar.

” Jo sóc més d’Allegros”, comento.

” A mi també, dona’m Allegros”, diu la Esther.

” A la Eulàlia el que li agrada és tocar Harry Potter!”, diu la Gemma en broma.

Cada vegada que penso en el Harry Potter que vam haver de tocar a la audició infantil m’agafa un patatús, quina cosa més horrorosa, ” a mi dona’m Telemann, Vivaldi, Haendel…”.

Sóm quatre que ens reunim cada dimecres per assajar amb la flauta, cadascuna té les seves preferències i gustos particulars, ” que si adaggios, allegros, gigues o menuets…”. Però alhora de tocar, les opinions desapareixen per donar lloc i espai a la melodia que sona aliena a la manera particular que cadascuna té de veure les coses.

Altre día rellegint escrits de l’època en que va morir la meva mare en una llibreta hi vaig llegir, ” jo l’únic que vull és ser com la meva flauta….”. En aquells temps encara no estava molt desperta però la intuició no falla, em guiava d’una manera subtil i poderosa alhora.

La meva flauta és de fusta, no destaca per tenir una forma espectacular, però quan la toco es creix i dóna el millor de sí. A ella tant li fa que toqui Telemann o Harry Potter, un Adaggio o una Giga, li importa ben poc la meva opinió, es posa humilment al meu servei i accepta completament cada nota, senzillament permet que la melodia passi a través d’ella sense resistències. Una sense l’altra no fa posible la música.

Així és com vull ser jo, posar-me de forma humil al servei de la Vida, acceptant completament cada moment present permetent que la melodia soni a través meu de la forma més harmònica, passional i pura. Jo vull ser un instrument per a que la Vida es manifesti en tota la seva magnitud i bellesa.

I tu, com permets que la Vida es manifesti?

Afegeix un comentari nou