Fugaçment feliç

Hi ha Déu n’hi do el nombre de persones, insistents, que amb freqüència em demanen que faci pública al feisbuc, per exemple, la meva data de naixement. He de dir que no penso fer-ho. No penso fer-ho perquè no té cap importància i perquè, a més, fer-ho no canviaria les coses. No penso fer-ho perquè passo massa vergonya aliena cada vegada que s’escau que he estat convidat en una d’aquestes festes de natalici i inevitablement els convidats, a l’hora del també inevitable pastís amb espelmetes, entonen allò tan papanates del “que siguis molt feliiiiç”. Molt feliç. Fugaçment feliç. Em demano què és el que realment ens importa quan demanem als altres quan han nascut. Generacions espontànies. Insensibilitat de la natura. Quan un foc s’encén, costa molt, després, d’apagar-lo, extingir-lo. I és paisatge arrasat allò que apareix immediatament pel dessota. ¿T’importa gaire quan vaig néixer, l’edat que tinc o el temps que em queda de vida? Espriu detestava les felicitacions de Nadal, de sant o de natalici i demanava als seus amics i coneguts que fessin el favor de no recordar-lo mai més en aquestes dates. Jo també. Discreció, privacitat. ¿Què és el que realment t’importa?