Entre copa i copa

Estones d’Ulisses. Feia setmanes que no hi tornava. Lectura que avança sense cap pressa, de manera desordenada i a batzegades. No hi fa res. Si te’l prens així, aquest llibre inacabable és un gaudi veritable. Exigeix memòria verbal i imaginativa de vegades, això sí. El capítol 15, per exemple, demana conservar enganxada a la memòria qualsevol frase trivial que Joyce hagi fet servir abans, molt abans en alguns casos. I és lògic perquè aquest llibre es basa en la memòria d’Stephen i en la de Bloom i en tot allò que han vist, sentit i llegit en el passat. I així, de mica en mica, passa a basar-se en la nostra memòria de lectors per evocar pàgines de vegades molt anteriors. La memòria del lector. L’Ulisses és un gran exemple d’allò que predicava Nabòkov en el sentit que un bon lector ha de tenir memòria entre d’altres coses. Soledat, soledat. Sobredosi de soledat. Coses trivials. ¿Ets un abstemi estricte, tu? ¿Qui, jo? Jo no bec res entre copa i copa. Aquestes estones d’Ulisses i prou.
www.miquelcolomer.cat