Ara fa 2 anys
Enviat per @miquelcolomert el
Nàpols al cor. Sí, de Nàpols ja n’havia parlat, però és difícil resistir-se a tornar-hi. Deixàrem enrere ahir a la tarda Catània, Sicília. Només per uns dies, però, que la setmana que ve hi tornarem tot i que serà Messina en lloc de Catània. Cal anar-hi, a Sicília i si és possible després d’haver vist Grècia, millor. Però ara som a Nàpols. A les 6 ja era a coberta per veure com ens hi apropàvem. Retornar a aquest paisatge. Passar a tocar de Capri, bellíssima, però incòmoda aquesta època de l’any. Els primers ferrys ja transporten passatgers. La maniobra lenta de l’amarratge. I de sobte la fortalesa de Sant Elm que presideix aquesta part de la ciutat, i a sota mateix, davant per davant del Nieuw Amsterdam, el Castell Nuovo, que fou nostre. Les quatre barres de la Corona del Magnànim, aquell temps que Nàpols, d’alguna manera, fou la nostra capital. És per això que resulta difícil resistir-se a parlar-ne un cop més. En baixar, de seguida la cridòria napolitana dels amics que es discuteixen i es barallen per veure qui pot oferir el millor preu del seu taxi o del seu mitjà de transport als turistes que emergeixen dels vaixells ancorats. Són amics de tota la vida, i després, al final de la jornada, compartiran cerveses o amaretti, però ara la discussió violenta, els brams i els insults perquè un ha gosat oferir un preu es veu que per sota de la tarifa pactada entre tots. Violència verbal més aviat frívola perquè no passa d’aquí. Mai no passa d’aquí encara que creguis que estan a punt de matar-se. Nàpols. Nàpols al cor. M’és igual que aparegui bruta i desendreçada. Nàpols és Nàpols. Passejo al voltant del castell, de la Galleria Umberto, del teatre San Carlo, del Palau Reial. M’arribo al Plebiscito, m’assec al Gambrinus enyorat. Record emocionat de la mare, amb qui fa només 4 anys encara ens hi asseguérem plegats i prenguérem aquells negronis inoblidables. Dec tenir alguna cosa de napolità, en el fons. Decideixo no anar al Museu, aquesta vegada, tot i que és un museu importantíssim. El Vesubi, que no m’interessa gens, Sorrento, la costa amalfitana, tot això ho deixo córrer aquest cop. No és bona època per anar-hi. I Pompei, les ruïnes, on no hi ha cap ombra, amb aquesta calor salvatge i espantosa, vist un cop vist per sempre. No cal tornar-hi més. Deixaré passar les hores, vagarejant per enlloc en concret, fins que sigui l’hora que hagin d’afluixar de nou les amarres.
Foto: Stephen Salomons/Viquipèdia
