Ens llevem ben d'hora per anar a Versalles, hem d'agafar tres línies diferents per arribar-hi. Sortint de casa a les nou, tenim l'hora aproximada d'arribada a les onze.
Tren, metro i tren i ens plantem a l'estació gairebé a dos quarts de dotze. Seguim a la multitud i arribem al Palau tocades les dotze. Mitja horeta de cua i ja som a dins. Si no es tenen les entrades comprades, convé dividir el grup i mentre uns compren l'entrada els altres ja estiguin guardant la tanda a la cua. La cua no es de les més pesades, però cau un sol de justícia i no hi ha una trista ombra.
El Palau és immens, tot hi així no hi cap ni una agulla. Cal mapa, si entres i no el dus estàs completament perdut. La planta baixa està saturada i no hi ha res massa rellevant per veure amb els nens que no puguis trobar a Internet i veure-ho més tranquil.lament, cal passar-la tant ràpida com es pugui i dirigir-se cap al pis superior on trobem les estances reials.
El luxe i la grandiositat ens envolten, i mitja humanitat també, però tenim temps d'observar-ho tot amb calma sense arribar a ser arrastrats. Dormitoris, sales per rebre, sales i mes sales, totes perfectament conservades.
Combinant el clàssic amb el modern ens trobem amb l'exposició temporal de Joana Vasconcelos. Es curiós que gairebé és el que més em va agradar de tota la visita, a mi i als nens, especialment un helicòpter guarnit de plomes com una drag quen i els treballs de patxwork que penjaven de la sala de les batalles.
El recorregut està perfectament indicat, però si no tens un mapa, encara que no et perdis, no saps ben bé que és cada cosa, ni que és el que estàs veient. Per ajudar-te a orientar també disposes d'audioguia gratuïta si entres amb el
museum pass, però les cues per adquirir-es son inacabables.
Arribem a la famosa Sala dels Miralls, que per cert me la imaginava més gran. Hi ha molta llum i tot és d'un daurat intens. Els miralls estan bruts, però l'efecte és...Per dir-ho d'una manera, com si estiguessis a la pel.licula la Bella i la Bestia, en l'escena que els protagonistes es posen a ballar.
A la Sala trobem també obres de Joana Vasconcelos, que destaquen per els seus colors i materials vius i atrevits.
La sala del Rei...La sala de la Reina...I un quilometre més enllà trobem la galeria de les batalles i la galeria dels homes il.lustres. Ens prenem una fotografia amb la Joana d'Arc i amb en René Descartes, continuem admirant l'obra de la Joana Vasconcelos i reprenem la nostra visita per el Palau.
Baixem a veure les estances del Dauphin (que encara no se ben bé com traduïr-ho) i la de les princesetes. Aquí ja ens hem quedat pràcticament sols, tot te una mida molt més humana. Penseu que cada xemeneia de les estances reials era més gran que el saló de casa. Les estances estan igualment parades, com les del pis superior. Sembla que en qualsevol moment s'hi pogués instal.lar un altre rei. La sala d'estudi, la biblioteca
-Mama!! I la cuina i els serveis!!!
Una de les coses que trobo a faltar de la meva visita al Palau és poder veure com funcionaven les cuines per tanta gent? On estaven els serveis, si n'hi havia?. Com vivien els servents? Versalles acollia a unes 10.000 persones. Com s'ho feien??
Ens quedem amb ganes de saber més i ens dirigim al millor, els jardins d'André le Notre...
Els Jardins no es poden fer amb un dia, ni amb dos, ni amb tres, tenen més de 100 hectàrees. Ens hem de relaxar i veure allò que ens bé més de gust. Dir també que l'entrada als Jardins és completament gratuïta, per tant, si vols, et pots estalviar de veure el Palau.
Nosaltres ens bé de gust menjar, dons cap allà ens dirigim, mentre anem admirant els jardins perfectament arreglats i els parterres carregats de flors. El menjar és car. Si vols te'l pots portar de casa, però nosaltres decidim no anar massa carregats i dinem allà.
Hi ha un trenet que et porta d'una punta a l'altra dels jardins i també s'hi lloguen cotxes elèctrics. Per tot el recinte hi ha també llocs on pots llogar bicicletes i en el gran canal s'hi lloguen barquetes. El gran canal és molt gran, tant que alberga un club de rem. Diria que fa uns quatre quilòmetres de llarg però potser em quedo curta.
Les tres i encara no hem dinat... Ens dirigim al Domini de Maria Antonieta i allà trobem un xiringuito que s'anomena la Pomme de Terre on fan patates farcides a més o menys bon preu. Agafem el menjar, el veure i els posem sota l'arbre més gran que he vist mai, sobre la gespa i sota l'ombra de les espeses branques.
El Gran Trianon, va ser construït per que Maria Antonieta pogués viure d'una manera més senzilla, allunyada del estricte protocol de Versalles. De senzill no en té res, el palau està tot fet de marbre rosa. Els jardins son igual de meravellosos o millors. Tot te un fals encant de poble que fascina.
No es pot perdre, jo ho recomano com visita imprescindible.
Caminant a través dels falsos boscos i els falsos rius i els falsos llacs arribem a un petit poblet, l'estat de Maria Antonieta. Precursora de Disney, la Maria Antonieta va fer construir un petit i idealitzat poblet a l'arquitecte Richard Mique, amb la seva granja, el molí, la lleteria, l'hortet...Els rius es van omplir de carpes i els prats de bestiar, tot per el gaudi de la megalòmana i les seves cortesanes.
Als nens, el poblet els encanta i recorden una vegada més la pel·lícula la Bella i la Bestia, ara l'escena inicial.
Lluny del gran canal, podríem dir que aquest espai és un lloc tranquil. Acabem la nostra visita passejant fins a la font de Neptú.
Marxem ja cap a París i les converses giren sobre la Revolució francesa.
