Unes anècdotes recents al voltant de l'ús del català

Fa uns dies vaig viure unes anècdotes, que enm van fer reflexionar sobre la salut de la nostra llengua i l'ús que  fem del català en la nostra vida diària.

Primera situació, Camp Nou, partit de lliga del Barça. A la graderia i al darrere nostre hi ha una parella de nois, que per les jugades del partit, anem fent amistat, cantem els gols i comentem les jugades. Els dos nois s'expressen entre ells en castellà. Jo quan em dirigeixo a ells ho faig amb normalitat en català. Tots dos fan un esforç i amb mi conversen amb un català forçat, però força correcte. També en crida l'atenció què un d'ells quan crida o fot algun improperi, també ho fa, exclusivament en català!

Segona situació: viatjant amb tren d'Alacant a Barcelona. Estem arribant i el tren, cosa normalíssima en aquest país, porta un retard considerable. A la plataforma del vagó , i a punt de baixar, estableixo conversa amb dues persones. Tots tres estem emprenyats i comentem el que es fa en questes situacions, què si això, què si lo altre,...Dels meus interlocutors, un és catalanoparlant i l'altre no. Entre ells, s'expressaven en castellà. Quan intervinc en la conversa, segueixo parlant català. Doncs bé, quan aquesta conversa és a tres bandes, què passa? que tots tres ho fem en català, malgrat que el castellanoparlant <em>xapurreja</em> i fa un gran esforç per parlar el català.

Amics meus, conclusió que en trec: quan nosaltres actuem amb naturalitat i no forcem les situacions, hi ha un respecte i ganes de parlar la nostra llengua. Només l'abdicació del nostre dret a parlar-la i aquest fals respecte a l'altre, provoca situacions, si més no, còmiques o tràgiques, segons es mire, de canviar de llengua innecessàriament, provocant que el nostre interlocutor, que vol aprendre-la, no pugui mai fer-ho. És el cas, per exemple dels immigrants, fem tot el possible per integrar-los?