" Les confessions "

Aquest és, si més no, el títol d'un dels llibres que JJ Rousseau va escriure. El cas és que un dia remenant armaris vells i estanteries carregades d'antic material bibliogràfic, em trobo aquest petit llibre en edició de l'any de la picor, em fa gràcia i me'l rellegeixo, he redescobert el gust per la seva lectura i m'endinso en aquest món personal del vell pedagog naturalista i, ves per on, li trobo la seva gràcia. Em va rememorar al Manel Delgado en una de les seves sempre divertides classes a la universitat, on el citava i textualment recordo que en deia al respecte que la confessiñó d'una banda ens allibera d'aquells cucs que tothom portem al nostre interior, ens hi fa mereixedors d'un hipotètic perdó, però alhora ens hi debilita de cara al confessor. La confessió suposo que ens fa reconéixer les nostres errades, o les nostres debilitats i ens prepara a rebre el càstig, la penitència o, si més no, el reconeixent públic o privat dels nostres defectes. El llegeixo i em crida l'atenció una sentència del propi Rousseau, “li és més fàcil de reconéixer el que ell considera grans crims o malifetes, que no pas aquells petits defectes o actes que el posen en una situació diguem-ne de ridícul o de ignorància objecte de mofa”. Sobre això mateix, recorde que en un poble on feia de mestre, tenia un bon amic, més gran que jo. Estàvem en una reunió d'una societat musical, i aquest amic meu em comentava, fent-ne objecte de burla i fotent-.se'n d'un pobre home que en mig de l'assemblea, s'enfilà a sobre d'una cadira, demanant “perdó en public” per unes coses que havia dit i que podien haver molestat a molta gent allà present. Jo vaig callar, però vaig pensar al meu endins que aquest fet, més que objecte de burla i menyspreu, per a mi suposava una acte de valor i d'un parell de coses ben posades per poder fer una cosa així.

Tot això ve a compte de pensar en les vegades que moltes societats, pobles, la mateixa església,... hi ha hagut demanar perdó, disculpes o com vulgueu dir-ho, al voltant de fets o accions que han estat objecte de censura o de recriminació en moments històrics posteriors.

Suposo que cada poble, com les persones, al llarg de la seua història n'ha fet de tots colors, ¿o és que els propis catalans, quan l'època daurada de l'expansió de la corona per tot el mediterrani, amb els almogàvers al davant, no practicaren crueltats, expolis,...? Es coneix més gran bestiesa i genocidi, al llarg de la nostra història que la de la conquesta d'Amèrica per part del espanyols, portuguesos, anglesos,...Sobretot els primers, per les raons que tots hi coneixem i que no cal citar-les?

Potser em direu que si els catalans haguessin anat al nou continent ves a saber el què haguera passat.

No obstant, la història és com és i no com la ens han volgut fer creure els poders dominants.

La meva petita reflexió és aquesta, ¿no fóra bo a les espanyes, reconéixer (confessar) tot el mal que va fer a d'altres territoris com el català, arran del Decret de Nova Planta, privant-nos de la personalitat, furs, llengua i llibertat que com a poble ens hi pertany? Voleu dir que aquest senzill-gran gest no comportaria una dignificació per les dues parts i ens acostaria a buscar solucions al conflicte?

Naturalment que els polítics no ho faran (estan massa ocupats en les seves polítiques), però, on són els historiadors, intel·lectuals honrats i objectius, de les dues parts en conflicte? Per què no bada boca ningú d'ells?