conte a mig fer...
Enviat per nuria el
Ell no feia res; no estudiava, no anava a la platja, ni a la muntanya... no sabia cuinar, no anava amb bicicleta, no llegia, ... tenia una llista llarguíssima de coses que no feia i no sabia fer. Fer no feia gran cosa, i tampoc destacava per grans gestes... però tampoc estava mai trist ni somreia, no pensava que era infeliç o que volia ser diferent simplement anava fent sense queixar-se mai.
I es que en Quim havia anat a viure amb els homes grisos, i ell no se n'havia adonat com tots els que vivien al poble dels grisos, clar. Els homes grisos eren tots molt treballadors cada dia feien la feina sense queixar-se mai, fes fred o calor estiguessin contents o tristos ells treballaven com formiguetes incansables. Vivien en el poble gris, però no tots havien nascut allà, simplement hi queien per algun forat, o hi entraven per casualitat un dia i no en sabien sortir i ja no pensaven mai en quan vivien amb els verds o els blaus....
En Quim potser recordava més que els seus companys que ell quan era nen, era verd, i feia moltes coses. Ho pensava sovint amb un punt de nostàlgia però no de tristor, d'això no en tenien. El problema era que en Quim ja no recordava el soroll de la seva rialla... A voltes es sentia be amb ell mateix i somreia... Però de fet els homes grisos no reien, ni ploraven mai simplement eren una mica estàtics i inexpressius. Anaven fent però no sabien o no recordaven que eren les il·lusions, ni els somnis, ni els desitjos, ni les oportunitats, i les possibilitats...
Un dia en Quim va anar a portar un paquet que li havien encarregat a la feina i l'havia de dur al final de poble gris on començava el blau.
Quan va arribar és va adonar que les cases tenien un to blau-grisos apagat, però va veure davant seu un gran prat d'herba una herba que era entre blau i gris però era més blava cap al fons on es perdia l'horitzó. I es va quedar embadalit mirant aquell color.
Al fons al fons de tot del prat va veure una personeta que corria amunt i avall perseguint alguna cosa que es movia ràpid i en quim va somriure. De cop es va sentir tant bé que va voler anar amb aquella persona però li feia cosa no sabia si ho podia fer això...
Mentre pensava la personeta que corria perseguint alguna cosa, es va anar acostant creuant el camp.
Tot d'una en quim va veure una cosa que sortia disparada fent un gran arc i queia aprop d'on era ell. No havia vist mai res semblant; si ho hages vist, ni que fos de petito, ho recordaria. Era una cosa brillant i petita que lluïa molt. Des d'on era quiet en quim la veia pampalluguejar. I al altre canto del camp la personeta que corria, va sortir disparada cap a on era en quim i allò tant estrany. Mica en mica en quim es va adonar que era una noia si fa no fa com ell una mica més petita de mida perquè en quim era alt i fort!
-Hola! Has vist on ha caigut l'estel?.
-Hola. No, no ho se. Què és un estel? va dir en quim tot pensatiu...
-Si home, l'estel que ha sortit disparat cap a tu! aquella boleta que lluïa i feia llum. I per cert que hi fas aquí? com et dius?
-Ah si, no ho se, quim. Va respondre en quim tot confos..
-Va doncs, Quim oi? Jo sóc l'Alba ajuda'm a buscar l'estel, li va respondre l'Alba tot rient i agafant-lo de la mà.
-Mira! va dir en Quim, crec que es això d'aquí el teu estel!
Era una boleta intermiment petita i calida que semblava que tingues poca força. L'Alba la va recollir amb molta cura fent cassoleta amb les mans
-Hola! Has vist on ha caigut l'estel?.
-Hola. No, no ho se. Què és un estel? va dir en quim tot pensatiu...
-Si home, l'estel que ha sortit disparat cap a tu! aquella boleta que lluïa i feia llum. I per cert que hi fas aquí? com et dius?
-Ah si, no ho se, quim. Va respondre en quim tot confos..
-Va doncs, Quim oi? Jo sóc l'Alba ajuda'm a buscar l'estel, li va respondre l'Alba tot rient i agafant-lo de la mà.
-Mira! va dir en Quim, crec que es això d'aquí el teu estel!
Era una boleta intermiment petita i calida que semblava que tingues poca força. L'Alba la va recollir amb molta cura fent cassoleta amb les mans
