Al bell mig de la Riera, amb polítics i coses bones

A les 9 en punt érem tots a l'Espai Gastronòmic, al bell mig de la Riera del nostre poble. Per una banda, l'il·lustre diputat Benet Maimí (CiU), la Belén Quintero  (PPC), la Isabel Roig  (ICV) i en Maiol Sanaüja (SI). Per l'altra, la Marta del Castillo i un servidor de vostès prenent notes, i l'Oriol Ferran, que actuava de notari d'imatges gravant el que allà es deia i es menjava. L'Enric i l'Albert ens havien preparat un sopar monumental i pantagruèlic. Varen voler, i ho aconseguiren, d'obsequiar-nos a base de bé.

Iniciàrem la conversa a la mateixa cuina. S'escalfaven els aliments i també les paraules. I, ben aviat, obrírem un xampany català per brindar pels presents i els absents (estimada Isabel Artero, això va una mica per tu i per la teva hèrnia maleïda).

No havien passat 10 minuts que ja érem asseguts a taula fent el pica-pica. La Isabel escurava totes les possibilitats de la cassola de bacallà fet tastets. I la Belén s'encantava amb les croquetes de formatge. En Benet opinava que les terceres, les de pernil, eren les més bones; i en Maiol es queixava que n'hi havien tocat poques. Certament, el sopar s'anunciava solemnial: amb un aperitiu com el que ens varen servir, la cosa es preveia magnífica. Els cuiners tenien el primer aplaudiment garantit.

El petit restaurant es va transformar de cop i volta en un gran Parlament. No va caldre massa res per encendre el foc polític. De seguida els nostres representants col·locats a les diferents llistes tingueren material explosiu per començar una tertúlia-discussió encesa, però sempre civilitzada. En Maiol, amb 23 anys acabats d'estrenar, ens va fer saber que estudia tres carreres (Dret, Filosofia i Polítiques). Té un bon discurs, la lliçó molt ben apresa -segurament massa- i ara toca que tingui un bon pair i sàpiga digerir tot el que té après. La pregunta és evident: d'on treu el temps aquest xicot? Perquè per si fossin poques tres carreres, també treballa al Parlament d'assessor del seu partit i encara ostenta la direcció del Centre d'Estudis Sobiranistes.

Arribà el primer plat fort. L'Enric -el cuiner i professor de l'Espai Gastronòmic- ens féu unes explicacions molt afinades del que menjaríem. Un pastís de bolets -ai, els bolets! La simfonia de la tardor!- i tots ens posàrem a la feina. En Maiol, que és el més jove i sempre té un budell buit, se'n regalà una segona ració. Mentrestant, la Isabel i la Belén jugaven al mateix joc, però amb colors diferents i oposats. M'explico.

L'una és la representant d'Iniciativa i l'altra ho és del PP. I totes dues defensen a capa i espasa els seus arguments, que acaben essent molt iguals però són del tot diferents. Perquè els uns són blancs i els altres, negres. I com que totes dues són dones, tenen aquella complicitat que les fèmines s'atorguen tan i tan sovint. Per mi que estaven advertides de la presència de la càmera televisiva perquè feien les dues un goig indescriptible. I a mi, que l'una la tenia al davant i l'altra al costat, em tenien ben encaterinat. Sempre estaven d'acord amb un desacord. Sempre arribaven a les mateixes conclusions, amb conclusions adverses, és clar. Se'ls notava que són companyes de consistori i que totes dues, l'una a l'oposició i l'altra a govern, aguanten estòicament les poca-soltades de l'alcaldia, i això fa s'entenguin la mar de bé.

Enllestit i escurat el plat, vàrem fer una mitja part. Els fumadors no perdonen. La Isabel consumeix Jonh Plair; en Benet, Marlboro; la Belén, Camel; i en Maiol és abstemi al fum. Tanmateix ni amb això estan d'acord. L'Oriol aprofitava per carregar bateries, mentre la Marta i jo repassàvem les anotacions. L'Enric s'estava barallant amb els fogons per trobar el punt just dels calamars d'Arenys amb rossinyols de Collsacreu. Retornaren els fumadors amb la gana esmolada. I d'aquells calamars emboletats no en va quedar ni la salsa.

En Benet, a qui se li nota l'ofici i els anys d'aprenentatge, explicava arguments impossibles que no convencien ningú però que tothom acceptava per allò de la cordialitat i bona amistat. A la pregunta de si en Duran i Lleida, el seu superior més immediat, feia més nosa que servei a les pretensions del President Mas, en Maimí navegava per la maroma sense saber massa què caram explicar. Els tres contertulians que compartien taula, es llançaren amb les ungles afilades contra ell. La Belén me li engaltava que en Duran era més proper al seu partit que no pas a les tesis que en Mas, d'ençà de l'Onze de Setembre, defensa amb valentia. La Isabel, més preocupada per les retallades (educació i sanitat) que per la independència, té molt clar, malgrat tot, que el dret a decidir no és ni tan sols discutible. En canvi, en Sanaüja, ens deia, amb el cor encongit, que si no hi ha independència aquest vaixell s'enfonsa i que els tripulants hauran de marxar del país. Ell, a hores d'ara, es veu més a fora que no pas a dintre. Ell i tants altres de la seva edat, presumiblement, hauran de buscar-se feina per aquests mons de déu. Potser en trobaran a l'Europa rica. I, puntualment, en aquest tema crec que té més raó que un sant.

Parlant, parlant -havíem tallat el coll a cinc ampolles de xampany- varen arribar les postres. Postres fetes a la casa. Uns xarrups/gelats de mojito i uns altres de nata amb fruites del bosc. Que si l'un era bo, l'altre era millor. I quin és l'un i quin l'altre? Això no us ho diré. Aneu-hi i descobriu-ho vosaltres mateixos. Ara la discussió política era més informal, més distesa. Tots plegats érem més amics, fins potser més propers. Les reunions fetes a l'entorn d'una taula tenen garantia d'arribar a acords i bones enteses. Em sap greu que aquests quatre arenyencs candidats a diputats al Parlament vagin tan avall a les respectives llistes i que per tant, llevat d'en Benet Maimí, els altres tenen impossible arribar a l'escó parlamentari. Ho dic perquè segurament junts -encara que separats- farien bona feina. I, si no, sempre ens quedaria l'Espai Gastronòmic per buscar la reconciliació i l'entesa.

Amb un brindis -libàvem per l'èxit democràtic- i unes porres electorals acabàrem la reunió politicogastronòmica. S'imposava una fotografia de conjunt. Tots a l'entorn de l'artífex cuiner. I després del clic fotogràfic, va sonar un improvisat i merescut aplaudiment final. Gràcies Enric i Albert! Us el mereixeu ben de debò!

Pep Quintana i Riera
Arenys de Mar, eleccions al Parlament de Catalunya 2012

Llegiu també la crònica política que en fa la Marta del Castillo  i el resum audiovisual que ha editat l'Oriol Ferran.