La clau és el rimel.

“Jo quan em passa alguna cosa xunga tinc un truco que mai falla”, va dir la Mar tota feliç mentre dinavem al Pub abans d’agafar el bus cap a l’aeroport. Aquest any per reis vam anar tota la familia a veure-la a Londres, va ser el millor regal que ens podiem haver fet.

” Jajajajajajajajajaja”, reia la Sara, la seva amiga de l’ànima.

” Em poso una samarreta enorme, unes calces horroroses, la cançó més cutre i trista de la Britney Spears i sobretot, el més important, em poso molt de rimmel a les pestanyes. Llavors m’apalanco al llit i començo a plorar com una boja. La clau de tot plegat és el rimmel, perque de tant en tant em miro al mirall i em veig la cara amb tots els reguerots negres, que es noti que he plorat, em dic…. quan en tinc prou paro i ja està!”

“Jajajajajajajajajaja”, segueix la Sara, ” aquest és el consell que ella em va donar quan estava xof fa unes setmanes”

” Sí, jo ara vull  fer una sessió d’aquestes per un tema que tinc pendent, necessito plorar-lo. Deixaré anar totes les emocions de pena i rabia i continuaré amb la vida lleugera i feliç”. Va dir la Mar amb un somriure radiant.

Continuo dient que els meus mestres són els fills.

Som essers emocionals, ens agradi o no. Això no vol dir que haguem d’estar sempre al servei de les nostres emocions com si estessim  sobre un gronxador. Les emocions són una bruixola que no falla, una font d’informació implacable però un cop feta la funció, toca seguir endavant. No som la tristesa ni la alegria, la rabia ni la serenitat, la por ni la confiança… som molt més que tot això. Sovint les neguem, les evadim, les maquillem, manipulem, ens mentim, enganyem,   qui sap si per por a no sentir la veritat que la emoció ens explica amb claredat. A vegades ens hi enganxem com si nosaltres fossim la emoció personificada, vivint el nostre drama amb una intesitat desproporcionada. Sigui quina sigui la opció escollida, patim.

Només poden anar més enllà de les emocions a través de les propies emocions, només podem trascendir allò que coneixem. La felicitat, la alegria, la confiança, el coratge, la pena, la rabia, la tristesa, busquen expresar-se a través nostre, les rialles o les llàgrimes no expressades ens fan mal, però un cop passada la onada el repte és prendre conciència que malgrat el mar es mou no deixa de ser el mar. El veritable despertar és adonar-se’n que el Esser que habita en nosaltres és com una roca, ferm, immutable i etern.

I tu, com vius, grontxan-te o sobre ua roca?