Afina!

” Estem desafinadissimes. Que malament sona”. Cada dimarts, les companyes del quartet de flauta ens reunim per a assajar, normalment tenim tanta pressa per a tocar que oblidem afinar, llavors ja podem fer les notes a la perfecció, quadrar el temps i donar tota la musicalitat a la peça, que sense la afinació correcta en comptes de la melodia, sona un desastre.

” Dona’m un la…. ara tu…. i tu….Esther, estàs alta, obra la flauta, Anna bufa més fort…. Eulàlia torna a tocar un la…. escoltem-nos més al tocar…”, va dient la Gemma. Hi estem una estoneta afinant i fent ajustos amb les flautes, el “la” és la nostra nota de referència. Un cop feta la operació, llavors seguim tocant i posant molta atenció en escoltar-nos, la afinació té un equilibri molt delicat i només s’ aconsegueix si estem molt atentes al sò de totes les flautes mentre toquem.

Sovint tenim tanta pressa per a viure, fer coses, quantes més millor, per a omplir-nos les agendes d’activitat, que ens oblidem d’afinar-nos. Som com el quartet de flautes on toco, un sistema perfecte format entre la ment, el cos, l’ànima i l’esperit. Si aquest equip de treball no actua amb coherència, coordinació i sobretot afinat, per més eficient i eficaç que sigui la nostra acció, en el fons sabem que hi ha alguna cosa que no va bé: vivim desafinats.

La nostra nota de referència, el nostre “la” només el pot donar l’ànima que és la representant de l’esperit i és qui ens dóna la vibració correcta, l’amor. L’ànima ens parla, no fa més que donar-nos “las” i nosaltres entre tant soroll i activitat, no escoltem. Només desde el silenci trobem la vibració que ens afina i sintonitza amb la nostra melodia, la autèntica, el nostre propòsit, la nostra essencia. Vivim de veritat quan fem sentir la nostra veu en comptes de repetir la veu dels altres.

I tu, desafines o afines?