L'Ós Nicolau ja ballarà a Sinera #AnyEspriu

"Detesto qualsevol tipus d'homenatges, reconeixements, premis... acostumen sempre a ser una rifa, si no -el que sap més greu- una rifada." Aquestes són paraules de Salvador Espriu en un dels moments de més lucidesa de la seva vida literària i que ens va escriure al programa de mà del muntatge teatral "Ombres de mort a Sinera" que representàvem a l'Hort del Bisbe -can Quintana- a finals dels setanta. No et posis cap pedra al fetge, estimat Miquel Colomer, els homenatges pòstums no es fan per als morts sinó per als vius. L'altre dia al Palau de la Música, que era ple a vessar, tothom va sortir satisfet de l'acte inaugural de l'Any Espriu. Els seus parents més propers (nebots), a qui vaig saludar, estaven contents com unes pasqües i alguns no es podien ni cordar l'americana.

L'homenatge en qüestió va resultar prou digne, en línies generals. Mirant-ho des de la barrera, vaig notar uns alts i baixos prou sorprenents. Els poetes actuals -desmostrant no sé pas massa què-  eren entrats en calçador al programa. En sortir "la legió d'actors i actrius" la cosa va començar a agafar un cert aire de qualitat, va pujar l'interès col·lectiu. Quan va aparèixer a l'escenari na Sílvia Pérez Cruz i el guitarrista Toti Soler el públic va esdevenir en una esgarrifança i un calfred que et repassava l'espinada, mentre s'encadenaven els versos d'"He mirat aquesta terra". En acabat l'espectacle, vaig tenir l'oportunitat de participar en una breu tertúlia on hi havia també l'estimat Raimon, autor de la música original, que ens va confessar que segurament, després d'aquesta nit, no es veuria en cor de cantar-la mai més.

Els parlaments varen ser feixucs de mastegar -acostuma a passar en gairebé tots els actes oficials. El del conseller Mascarell, no el vaig sentir. En aquell primer moment el so feia figa i les meves orelles han envellit. El parlament d'en Miquel de Palol -tenia caire de tesi doctoral-  glossava l'escriptor del dret i del revés, per activa i per passiva i, personalment, em va interessar força. El de l'alcalde Trias em va semblar una cosa de circumstàncies, de compromís, crec que parlava des dels llimbs.

I, finalment, el del President el vaig trobar poc, molt poc, preparat -el perdono perquè devia sortir d'una sessió prou complicada del Parlament de Catalunya. Em va agradar de veure aquell mosso d'Esquadra tan indiscret, que tragina aquelles ulleres de pasta blanca, que és la seva ombra permanent i que xupa tanta o més càmara que el mateix President. La seva entrada en escena va encendre el públic, que li dedicà quatre lletanies independentistes i un "guapo" polonès. Estem, tots plegats, submergits en un bon embolic i veurem com de mal o benparats en sortirem, però avui no toca parlar d'això, que diria l'anterior Molt Honorable, també present a la sala i que vaig tenir el goig (?) de saludar.

Us deia fa un instant que l'alcalde Trias, en tant que alcalde de Lavínia, va dirigir la paraula al respectable. I per què no ho feia el de Sinera? Per què el van vetar? Si Sinera, en el mite, és la petita pàtria de Salom i Lavínia queda lluny en el protagonisme literari espriuà... Doncs, encara bo que el van obviar. Si en Trias va resoldre un discurs de circumstàncies, en Fors hauria fet un sermó de riure i plorar a l'hora. L'Ós Nicolau ja ballarà a Sinera quan toqui, entretant, "clou de continent la mui", alcalde Fors.

Fotos de l'Il·lustríssim Ajuntament d'Arenys de Mar