El camí de la fe

” Encara trepitjaràs un merda…”, la setmana passada estava una mica de mal humor. Eren les sis del matí, com cada dia, em llevo, em vesteixo i surto a través del jardí cap a la sala de meditació. ” És més fosc ara que ahir a les deu de la nit… si no fos pel gall que canta diria que encara és de nit”.

Entro a la sala, m’abrigo amb la manta, el gorro i em poso a meditar. A través dels ulls tancats puc intuïr quan estic acabant, quan es filtra la llum a través de les meves parpelles. Llavors, torno cap a la casa a través del jardí, observo l’escenari que ha canviat totalment en només una hora. El cel incendiat de vermell, taronja i groc mentre despunta el dia em porta sensacions molt agradables, ” ja s’ha fet de dia!”.

Com deia, la setmana passada no estava del tot de bon humor, va ser una prova, un desafiament constant: em van obrir el cotxe i em van robar els objectes de més valor econòmic i sentimental que tenia, la meva filla Mar batallava a Londres per obrir-se camí a vegades sense l’èxit esperat, se’m va morir la rentadora i caure el mòbil a la banyera plena d’aigua i el mal de coll no m’abandonava. ” Molt bé”, em deia, “no estàs treballant la ment neutral? Doncs apa, posa-la en pràctica, ni jutgis ni opinis ni interpretis. No volies prosperitat? Doncs practica el desarrelament. I que me’n dius de l’acceptació, el perdó i la gratitud? Accepta el que t’ha passat, perdona i perdona’t i dóna gràcies per l’aprenentatge. No volies confiança en la vida? Confia que la Mar està cuidada i protegida…realment l’Univers sempre envia aquelles situacions que necessitem per a convertir-nos en la millor versió de nosaltres mateixos, una altra cosa és ho sapiguem veure.” Mil emocions afloraven cada dia, desde la rabia més viva, a la pau més quieta, em vaig gronxar en tot tipus d’estats i a la vegada sostenir tan sòlida com vaig saber.

Ja he sortit de tot el seguit de circumsntàncies que em mantenien en aquest vaivé emocional i a la vegada en la quietud interior, i mirant enrera me n’adóno que hagués estat impossible travessar la foscor del tunel si no hagués estat per la fe. Abans quan pensava en fe evocava una dona beata, vestida de negra amb el cap covert per una mantellina, asseguda i encorvada en un banc d’alguna esglesia solitaria, passant el rosari automàticament. Que equivocada que estava!

La fe és una de les energies més poderoses que es poden experimentar, requereix confiança cega i molt de coratge. És la certesa absoluta que tot em condueix cap el meu millor bé. La fe és la mateixa convicció que tinc quan surto de casa a les sis de matí quan la nit és més negra i sé amb tots els meus sentits que es farà de dia i tornarà a brillar el sol. La fe permet creure quan no hi ha cap raó aparent per a creure, i malgrat tot ho fas i et sents en pau. La fe és el camí menys transitat, el més humil i el més poderós alhora.

I tu, quin camí esculs, del de veure o el de creure?