El poder/plaer de la transgressió

Em conflueixen un fotimer de coses al cap. D'una banda, he tornat a veure, ara per tv, "El desencanto" de Chávarri.És temps de carnaval. I els noticiaris només obren les seues primícies amb el retocat i punyent tema de les imputacions a tort i dret, i  tots els partits polítics en surten esquitxats, encara què uns més que d'altres.

No sé per on començar, ho confesso. Ho farem pel carnaval  ja que, a part  de ser més divertit, ens hi serveix una mica de catarsi col·lectiva, en forma de pantomima, del nostre temps. Aquesta festa crec que és la més trangressora de totes les que celebrem al nostre calendari. Per uns dies ens deixem arrossegar per la tradició, i abans d'entrar en el periode fosc i restrinyent de la quaresma, com manaven els cànons de l'església, podem disfressar-nos i fins i tot transmutar la nostra personalitat. Què bonic, oi? Què ben pensat i controlat que ho tenen. També podem transgredir normes quotidianes que ens atenallen i deixar-nos anar... per tornar-nos, passada la disbauxa, a la cleda.
 Potser, penso, que l'autèntica trangressió fóra invertir l'ordre, portar la màscara i la disfressa durant l'any i dedicar uns dies  a la rutina i a la cadena de les normes, i tancar a la cleda aquells que transgredeixen "legalment" per encadenar i portar a la misèria una gran majoria.

De la pel·lícula- documental que he esmentat, m'ha causat un plaer i alhora una inquietud de tornar-la a veure a distància de quan ho vaig fer, allà pel 76. Quantes coses han canviat des de llavors!, Però el tema continua éssent totalment recomanable. És brutal de veure com una família benestant,  a l'època franquista, els Panero, es desestructura arran de la mort del pare, un reconegut poeta del règim. I com els fills, esquizofrènics i paranoics, segons la seua pròpia confessió, aporten dintre de la seva bogeria, una lucidesa tan gran. Hora i mitja d'autocrítica i atac sense pietat als pares, de transgressió total per part dels fills, fan dels seus rostres i gestos davant la càmera uns retrats entre lo tràgic i lo còmic d'una gran de sinceritat. Em quedo amb una frase del germà petit, "el desencís només es produeix quan hi ha hagut un encanteri". I això portat al nostre temps i a la situació del nostre país, hauríem de tenir-ho present per no patir una desilusió col·lectiva.

 Per acabar, us diré que màgrada la trangressió, però només aquella que comporta un alliberament tant personal com de poble. Les normes, no sé si estan bé o no, però el cert és que n' hem fet tantes i de vegades tan poc racionals, que ens acaben convertint en esclaus atemorits d'elles mateix. I el més trist, és que s'anteposen les normes i la repressió que elles aporten, a les pròpies persones, quan sempre hauria de ser a l'inrevés. Això qu e dic no és cap novetat, ja fa molt de temps un tal Crist ja ho va fer palès.