Tot és perfecte.

“M’acabes de fer molt feliç”, li vaig dir a la S, ” ni t’imagines quant”, vaig pensar”, acabava de tenir un gran despertar, com si una porta s’hagués obert de bat a bat, per a no tancar-se mai més.

Fa uns dies vam fer un concert de flauta amb les companyes de quartet, en una capelleta amagada a l’Horta dels Frares d’Arenys. Ens feia molta il.lusió compartir el nostre entusiasme per la música, ” aquest és el nostre baix continuu, els nostres fonaments”, vaig dir quan ens vam presentar. El concert va agradar a tothom, menys a nosaltres. ” Aquí la hem pifiat….no sé què em va passar… faltava cohesió de grup… posem-nos les piles….buf quina rabia…. més valia que no l’haguessim fet mai aquest concert….”, quan ens vam reunir al cap d’uns dies per a tocar, tot erern crítiques negatives i els ànims no eren molt alts. Potser per algú que no entengués de música el concert sonava bé, però per a nosaltres va ser poc més que un desastre, ” nosaltres volem truinfar, brillar, ser perfectes”, cadascuna tenia aquesta veu en off que no ens permetia sentir-nos en pau amb el moment.

La S em va comentar que el concert els havia agradat molt i em va explicar el que em va despertar tornant-me la pau que em faltava. Es veu que la Sra. M, vidua de 82 anys, quan va arribar a casa seva després del concert, va desenterrar les partitures de piano i va començar a tocar. No tocava desde que tenia 12 anys!. La Sra. M va ser molt feliç de reconnectar de nou amb la música que per les raons que fos havia abandonat per tants anys. ” I el meu home quan ha arribat a casa a començat a tocar la flauta que feia anys ni se la mirava”, em va dir la S.

Tot té un propòsit, tot és perfecte tal i com és, perque sino fos així, no hagués passat tal i com ha passat. El problema ve quan ens mirem la realitat amb els ulls ordinaris, amb la visió limitada del ego que tot ho jutja desde els seus propis interessos individuals. Desde aquesta visió limitada  de la realitat, no hi ha acceptació, per tant tampoc hi ha pau. Si som capaços de mirarnos la vida desde els ulls de l’ànima, ja no hi ha lluita,  judici ni interessos individuals, és una visió amplia, confiada i amorosa que accepta sempre sense reserves ni condicions la realitat, llavors sentim la pau que la ment a vegades ens usurpa quan intervé amb la seva mirada miop.

El concert va ser perfecte, amb tots els seus errors, tenia el seu propòsit diví encara que en aquell moment no vam saber veure.

I tu, com et mires la vida, amb els ulls de la ment o de l’ànima?