dies de tern

El mar inunda els meus ulls que es tenyeixen de la immensitat blava que buida al mateix temps.
Jo en el més immens silenci, en la més remota solitud, buscant el fil que uneixi els contraris, el buit que omple, la raó i el sentiment, el seny i la rauxa, la por i l'amor. Dins meu tot es mou, la ment inquieta es belluga en la més immensa quietud que com el mar, pren vida se'ns tenir-ne.
Sovint el cor ens traeix, i conjuntament amb la ment inconscients de tot ens deixem portar per ella. Incapaços de controlar conscientment tot el que pensem i el que sentim. Perquè la inconsciència és més gran, més forta i més profunda.
Escrits en un tren en moviment constant per un camí fixat fa anys. I jo? Sempre igual, i sempre diferent. Com tot el que es mou i tot el que canvia. Com el mar, com el vent, com la terra (que es trepitja i es treballa).
Escrits de la meva solitud, buidor i potser avorriment.
Ningú mira el mar, només jo. Ningú no hi veu res, jo ho veig tot, tot blau massa blau potser. I em continuaran traint. Pots realment escriure tot el que penses? És impossible coordinar tant de moviment, tant de canvi dins meu. Constant moviment i balanceig cap a pols potser massa oposats.
Últimament, o potser ho ha estat sempre, tot és un dubte i un duel entre contraris, principis oposats que van massa lligats, potser és ara que en prenc consciència, potser hi ha tantes coses que no sabem, que ignorem i suposem perquè no les podem conèixer.
La gent em mira perquè escric, com si el que apuntes no tingues massa importància, apartada del full, sense fixar-m'hi gaire. I no s'adonen que escric sobre ells, que banals i despreocupats del món, parlen, pateixen i és preocupen pel temps, per no fer tard, perquè el tren s'atura a més llocs del conte, pel que diu el diari amb un posat d'aire interessant o culte. Per l'institut, per una revista d'aquestes que expliquen la vida d'altres que es veu que són "públiques". Són de tothom aquestes persones? Com? Persones que dormen o llegeixen un llibre.
La noia que em mira (mal asseguda) i estranyada i com si realment fos molt curiós escriure al tren, em fa perdre el fil del pensament. Potser és curiositat per saber que escric. I que escric sinó bajanades que passen pel moviment constant del meu cap? Que al vol puc retenir estàtiques en un full, com copies imperfectes, com si el moviment, es pogués aturar o retenir. Santa innocència santa innocència.
10-12-99