Sota el ciment, hi ha vida.

” Aquest any jo crec que l’hort tirarà molt”, comentavem l’altre dia amb en Borja.

Fa dos anys el meu pare ens va donar la casa que havia estat d’ell i la meva mare. Quan ella va morir la casa va estar deu anys tancada i mig abandonada, sobretot el jardí on ja ni tan sols hi creixien les males herbes. Una de les primeres coses que hi vam fer per a donar una mica d’alegria a la terra, va ser fer un hort petit en un raconet. L’altra, enderrocar la pista de paddle tenis que ocupava una gran part del terreny, aquell seria el tros per l’hort i el galliner. Recordo el dia que les màquines perforaven la pista, no sé ni quan viatges van fer amb el camió carregant les tones de ciment, formigó i ferralla.

Aquella pista portava gairebé vint anys formant part d’aquell paisatge. Em resultava estrany que ja no hi fos, sembla mentida com ens acostumem a les coses per inèrcia. Un cop van marxar màquines, camions, ciment i formigó en Borja i jo ens vam quedar en silenci sentint el moment. Era una sensació de llibertat, però no només nostra sino també d’aquell tros de terra que finalment respirava agraït, finalment compliria el propòsit pel qual va ser creat.

Hem trigat més de dos anys de molt dedicació per a recuperar la terra. L’hem oxigenat i  tirat muntanyes de fems fins que ja comença a tenir color de fertilitat.

Jo recordo haver-me sentit com aquesta terra: erma i seca. Tinc l’instant molt present en la memòria, a la cuina de casa quan els meus cinc fills sopaven ” Ja tenim el pis pagat, dos cotxes, una feina estable, som una familia de foto…. això és tot?… estic morta…”. Va ser un pensament fugaç, rapidissim que vaig agafar al vol acompanyat d’una sensació intensa. Al cap de dos mesos moria la meva germana Mireia i a la setmana de fer-ho vaig començar els tràmits de divorci que va marcar un dels abans i després de la meva vida.

Han passat més de deu anys, i com la terra del nostre hort ara començo a sentir-me recuperada i amb una agradable i natural sensació de fertilitat, fluxe i sincronia. De quina manera fàcil i gratuïta permetem tapar la nostra essencia amb capes i capes de “ciment i formigó”, ocultant i amagant qui som de veritat, no sé si per por, comoditat, vergonya o pel “què diran”. La clau és sentir la veu que parla clara i nua la veritat, tenir el coratge d’ escoltar-la i la resta és qüestió no només de confiança sino de fe per a seguir-la malgrat la por, la vergonya o el què diran.

Tots sense excepció hem nascut per a manifestar la nostra essencia més lluminosa y pura, tots tenim els nostres talents en particular que sostenen la missió i propòsit de la nostra ànima que espera i espera pacient a que un dia ens decidim a treure les capes de ciment i formigó que la oculten.

I tu, t’ocultes sota el ciment o respires en llibertat?