El món de dins, el món de fora.

" Quan treuràs les cordes del til.ler?", vaig preguntar l'altre dia a en Borja que treballava pel jardí.

" De moment encara no, vull que faci arrels encara més profundes, perquè sinó a la primera ventada sortirà volant"

Fa un mes vam plantar un til.ler, deu fer un parell de metres d'alçada, però ara que li han sortit les fulles encara sembla més alt i majestuós, crec que serà un bon arbre i ens farà molta companyia. Desde que és al jardí l'he observat cada dia, em semblava fascinant de quina manera les branques canviaven, encara que fos de manera molt subtil. Finalment, un dia, una de les gemmes va rebentar i en poc temps, la resta. Allà on hi havia branques despullades ara és ple de fulles d'un verd molt pur.

" Quanta vida a través d'aquest tronc...", em dic quan acaricio la seva escorça suau. Jo només veig el tronc, les branques i les fulles, la resta, les arrels queden ocultes sota la terra, però el que li dona vida és precisament el que no és visible a simple vista.

Me n'adono de la importancia de tenir cura de tot allò que no es veu en mi. Durant molt de temps vaig estar molt pendent de les meves branques i les meves fulles, per a que lluïssin boniques i fessin molt de goig i tothom pogués dir " Uau, quin troç d'arbre". Afortunadament he anat tenint els meus despertars, no sempre pacífics, però sí definitius per a que aprengués la lliçó. Ara només m'interessa tot allò que no es veu, tot allò que queda ocult en la foscor i el silenci, perque sé que és precisament això el que m'arrela de veritat, em nodreix i em dóna els fonaments sòlids i profunds per a que les meves branques puguin crèixer altes i frondoses.

Hem après a viure en el "món de fora" a entregar-li tota la responsabilitat, oblidant-nos totalment del "món de dins", en delegar la nostra responsabilitat, també hem cedit el nostre poder personal. Ha arribat el moment de empoderar-nos i tornar a reconnectar amb el "món de dins" i a través del silenci trobar els nostres valors, reconciliar-nos amb les nostres arrels per a a recordar qui som de veritat.

No hi ha ventada suficientment forta que ens saccesagi i desarreli quan sabem qui som de veritat.

I tu, de què tens cura, de les arrels o les branques?