Reservat per a minusvàlids

D’un temps ençà tinc la impressió que això de les concessions de permisos per estacionar turismes en zones reservades a minusvàlids no segueix un criteri òptim.

Si em preguntessin com dibuixaria jo l’escenari hipotètic en què estès justificada la utilització d’aquests espais reservats respondria, crec sens dubtes, amb una bona dosi de lògica i de sentit comú. En efecte, suposo que no m’apartaré gaire de la realitat si afirmo que tothom coincidirem en el mateix punt convergent, en què sempre que podem advertir un vehicle que estaciona en un d’aquests espais reservats esperem veure’n sortir algú que pateix una minusvalidesa evident. Segurament que serà el conductor/a; o potser no, és l’acompanyant la persona afectada a qui ajuden a desplaçar-se per les botigues o serveis.

Però ves per on que no acostuma a ésser així, ans al contrari. La tònica general és que baixa del vehicle una sola persona sense cap dificultat. O podríem anar més lluny i parlar d’abusos descarats. Perquè? Doncs perquè en la zona on hi visc conec dos d’aquests vehicles i els seus usuaris habituals (que no tenen perquè ésser els que apareixen en la foto). És possible que algun membre de la família hagi acreditat determinat grau de minusvalidesa; tanmateix, mai no he vist encara que un cop utilitzada la zona reservada d’estacionament baixi del turisme cap persona amb mobilitat reduïda. Un d’aquests usuaris no té cap membre minusvàlid a casa seva i l’altre duu un bastó avui sí i demà no, i qual el duu no l’utilitza per a la seva finalitat. És possible que l’acreditació derivi d’un membre resident en un altre habitatge, però, insisteixo, no observo que en utilitzar els reservats hi sigui present cap persona justificada.

Això em fa pensar sovint en quins criteris es deuen exigir a l’hora de concedir els permisos i que potser també caldria reeditar la norma, perquè tinc la impressió que impera més la picaresca que la necessitat.