Deixar d'intervenir.

” Has vist les margarides? Estan precioses! No els has fet res, veritat?”

” Res de res, amb els examens vaig de cul!”

L’any passat vam plantar un munt de flors i com que teniem més temps, les cuidavem molt. Treiem les fulles seques i les flors mortes de les mates. Personalment, jo creia que d’aquesta manera ajudava a que fessin flors més abundants.

Aquest any entre una cosa i l’altre, ni en Borja ni jo tenim tant de temps per a dedicar al jardí, per tant les plantes, flors i arbres creixen al seu aire. Fa unes setmanes em preocupava veure la mata de margarides plena de flors velles i marronoses, però hi vaig passar de llarg, tenia un munt de coses per a fer.  L’altre dia m’hi vaig tornar a fixar, la mata estava plena de margarides noves! ” Què se n’ha fet de totes aquelles flors mortes?”, em deia. Tant fàcil com que la natura ha seguit el seu curs natural de vida, mort i renaixament, sense la meva intervenció.

Creiem, empesos per la vanitat que nosaltres som els creadors absolutament de tot, que hem d’intervenir aquí i allà per a que les coses surtin a la nostra manera, que si no actuem no aconseguirem els resultats desitjats. Aprenc cada dia que la necessitat de interferir en la vida apart de la vanitat, neix de la por. La por a que les coses no estiguin sota el nostre control i també la falta de confiança de que tot segueix el seu curs, fa que constantment vulguem interpretar la realitat segons la nostra conveniencia, intervenint i interferint en el fluxe natural dels esdeveniments.

La vida és savia, sap el que es fa, té una visió molt més àmplia del que ens convé per a la nostra evolució, molt més que la que ens pot oferir la nostra ment limitada que viu esclava de la por al desconegut.

De nou aquesta mata de margarides tan humil m’ha mostrat la veritat, rendir-se al moment present sense interpretar ni opinar, entregar-se sense condicions als cicles inevitables de vida, mort i renaixament fa que la vida floreixi una i una altra vegada de la mà invisible que ens cuida i protegeix. L’únic que ens cal és cultivar la presencia, estar atents per a fluir a través dels cicles de la vida, permetent que s’obrin i es tanquin amb la mateixa confiança i entrega que fa la mata de margarides del meu jardí.

I tu,  intervens o permets?