Demanar la lluna.

” Para un moment…”, em vaig dir mentre m’aturava al bell mig de les escales.

Fa bastants anys d’això, tinc la foto de la escena molt clara: un dia qualsevol, a la Audiencia Provincial de Barcelona, jo baixava les escales principals com una esperitada, encara portava la toga, acabava de celebrar un judici d’aquells que fan història, una tentativa d’homicidi si no recordo malament, el vaig gaudir, en una mà l’expedient i a l’altre el maletí plè paperessa, per variar. Aturada en un esglaó d’aquelles escales tan majestuoses em vaig transportar a cinquè de carrera, més concretament al discurs de comiat del professor de mercantil. ” Aspiren aquí!”, ens aconsellava assenyalant amb la mà per damunt del seu cap, ” porque aquí ya tendrán tiempo de quedarse….”, assenyalava amb la mà per sota dels genolls. Aquestes paraules em van tocar molt més que els cinc anys de carrera. “ Quan m’acabi de llicenciar el primer que faré és anar a la Audiencia,  amb un maletí, encara que sigui buit, em posaré una toga i m’hi passejaré com si fos una advocada de veritat…”, la meva imaginació es va activar de cop i vaig començar a aspirar ben alt.

Tot això  recordava prenent consciència que aquell somni havia tibat de mi fins a fer-se real i encara molt més gran. Els nostres somnis vibren en una determinada freqüència d’onda. El cervell no distingeix entre realitat i ficció, si som capaços d’ imaginar-ho, som capaços de viure-ho i si la nostra ment pot concebre un somni, en certa manera, aquest ja és real perque per als somnis el temps no existeix. Només cal alimentar-lo amb el nostre entussiasme i la vida ja se’n encarregarà d’organitzar-se per a que finalment el visquem.

Només cal decidir si imaginem el millor, el més gran o el pitjor, el més terrible, cada pensament contrueix una realitat,  ja neixi del amor o de la por.

I tu, a què aspires, al millor o al pitjor?