Espriu i el mar

Salvador Espriu reprodueix en la seva obra el paisatge, els costums, els oficis i les personatges d’Arenys de Mar, la mítica Sinera, el seu univers particular. Evidentment tots els aspectes d’aquell Arenys del passat relacionats amb el mar, la pesca i la navegació, també han tingut cabuda en la seva magnifica obra.

En Manel Teodoro ha fet un interessant apunt on agrupa una selecció de textos del poeta en relació a diversos elements mariners i del món de la pesca d'inicis del segle XX: mestrances, palers i avarada a la platja, pescadors i la pesca, temporals i el port.

“Un petit poble de mar, amb pols i vent i mosques. I encara hi havia alguns pescadors. A la platja, gussis, comptades palangreres, coves i xarxes, dones que les adobaven, deixalles de peix”
(El Doctor Rip)

- Mestrances

La construcció de vaixells va ser des del s. XVIII l’ofici de mar més important a Arenys de mar. A les mestrances de les platges de Sinera es van construir nombroses naus, algunes d’elles feren la cursa cap a Amèrica. Aquesta activitat va perdurar fins als anys 50 del s XIX.
En el següents passatges de “Laia”, Espriu fa una magistral descripció de l’ambient que es vivia en una de les nombroses mestrances de la vila: colors, olors, sons, textures que formen part d’aquest “univers” de platja.

“Sota la vela de les mestrança, les carcasses de dues barques a mig fer. Barrejades amb fustes, serres, garlopes, gúbies i aixes. A la sorra, empastifats de pega,els troncs serrats, quadernes, medissos, estameneres, barrines de Sant Elm i gafes. Al fons, el tranquil brandar de la mar ampla. Grups de pescadors que endegaven ormeigs, grinyolar de serres de cavall i pollines, deixalles de peix podrit que les mosques es menjaven. Enlluernament i esvoranc de la llum en la calç de les cases. Un perol fumejant de quitrà i resina de pi, mànecs de canya per a la llanada, estopa, encenalls i pots de pintura. Dominant-ho tot, la veu del vell Vilà dirigint el treball de la mestrança”
(Laia XII La Mestrança)

“S’ajupí i amb un cordill mullat de magra i aigua començà a dibuixar la silueta d’una quilla. De mica en mica, els homes anaven marxant. El sol queia de ple a ple damunt la vela de la mestrança.”
(Laia XII La Mestrança)

Al discurs final de la “Primera història d’Esther” l’Altíssim fa una pregaria per a tota la “gent de Sinera” i evidentment hi inclou els diferents oficis de mar.

“…No oblideu tampoc els Torres, que anaren i vingueren a través dels cinc oceans, i els altres pilots i mercaders que els emularen. I els pescadors confrares de Sant Elm i els calafats i mestres d’aixa de les antigues mestrances…”
(Primera història d´Esther)

-Palers i avarada a la platja
Els palers eren les persones que s’encarregaven d’avarar els bots i les barques. Per a facilitar els seu desplaçament “en terra” feien servir pals untats amb sèu que es col•locaven perpendiculars a la nau. Per sobre d’ells la barca lliscava a força de braços. La fusa és el període final de la avarada durant el qual un cap de la nau ja sura mentre l’altre encara és a terra i acaba quan la nau queda del tot ensurada.

A la fusa,
pels pals enseuats,
les barques varen lliscar
(D’una vella i encerclada terra, X. Els camins de mar. L’Alguer)

“Recordo amb detall cases i carrers del meu poble, vinyes, turons, rials, barques a la fusa. Sempre les recordo just en ser varades”
(Doctor Rip)

 

-Pescadors i la pesca
Arenys sempre ha estat més un poble de navegants i mariners que no pas de pescadors. La pesca a Arenys comença a prendre importància arran de la construcció del seu port, malgrat això, a la majoria de platges dels pobles costaners del Maresme hi havia una forta activitat pesquera.

Els sardinals van ser fins als anys 50 el principal art de pesca que es feia servir a les platges de la costa central i, evidentment, l’obra d’Espriu conté diverses referències a aquest art de pesca.

Si surts a sardinals,
veuràs potser
Moles brollar
(D’una vella i encerclada terra, X. Els camins de mar. L’Alguer)

Les sardinaleres solien sortir abans de la posta de sol per calar “a la prima” i abans de la seva sortida per calar “a l’alba”, així les captures eren millors.

Surt el vent de mar,
ara que vespreja,
cap a sardinals.

La fusa del vent
entelà de boires
tot l’esguard del cel

Amb els primers grills
juguen a cucorna
Els ulls de la nit
(Llibre de Sinera, XIII)

A vela o vogant, les barques feien proa fins als caladors. Un cop allí es calaven els ormeigs i els assenyalaven amb els galls.

“Mentrestant, les barques es fonien, totes juntes en l´horitzó i de mica en mica s’anaven separant. Els patrons es desitjaven bona sort i ordenaven que es calessin els ormeigs, ormeigs de jonc i murtra, ormeigs de malla. Assenyalaven amb galls i trincoles els llocs on quedaven els arts de pescar”
(Laia XXI El Xaloc)

“Al seu davant, l’Esteve s’afanyava a plegar la vela, lligant-la amb els botafions, i començà a parar els ormeigs, que ja tardejava i calia enllestir la pesca”
(Laia V Pesca)

L’ormeig romania calat un temps, normalment d´un dia per l´altre. Passat aquest període arribava el moment de llevar-lo. Aquest era l´instant més màgic de tota la jornada de

“Aleshores l´Esteve retirà de les fondàries nanses, garbitanes i morrenells, amb abundor de mòlleres, de sèpies i de pagells, de rogers i bogues. La barca balancejava, aixafada pel pes del peix, enlluernadora de lluïssor d´escates. L´Esteve hissà veles. Fins a ell pujà l´ofec d´aquelles humils vides. Assegurà, satisfet.
-Bona pesca.”
(Laia V Pesca)

Un cop llevat l’art i amb el peix a coberta, sense perdre ni un instant, les barques feien proa cap a casa per arribar primers i vendre a millor preu.

“La barca avançava molt ràpida i trencava amb soroll la solitud del mar. Quedaven endarrera planasses i sapes. La barca vorejava els escull, fregava el perill de les seques i fugia del parany callat de les anquines. De sobte, la platja i la blancor del poble”
(Laia V Pesca)

Arribats a la platja, encara hi havia la feina feixuga de desmallar el peix i col•locar-lo en paneres. Un espectacle que, cada dia, atreia als veïns de Sinera.

“Tota la vila sortia a rebre la pesca. Desmallaven la sardina i emplenaven semals i paneres de llagostes, petarcs, lluços, congres, jodrioles, morenes, guiules.”
(Laia V Pesca)

-Temporals

Sense prediccions meteorològiques, sense poder-se comunicar entre ells, sense motors, els navegants i els pescadors eren sorpresos, de tant en tant pels temporals. Amb els primers signes d’un canvi sobtat de l’estat de la mar. Les barques iniciaven el retorn cap a les platges, algunes vegades no arribaven a temps.

“El mar s’aquietava, i les barques s’afanyaven a tornar. Evolucionaven amb les veles rissades i maniobraven sense treva, per esmorteir el xoc contrari del vent. Es distingien els colors: verd, blau, negre, mangra. Se les veia navegar amb precaució, com vencien les dificultats. Els pescadors vogaven a la cia, enfilaven freus i evitaven esculls i barres i passos perduts enmig de roques”
(Laia XXIII Tornada)

La força de les onades portava fis a la costa les restes d’algun naufragi.

“De mica en mica el mar escopia les despulles de la seva pressa. Arribaven desferres de quillats, sardinals, palangreres. Les barques s’anaven atansant. Una portava la quilla mig esbotzada, una altra mostrava una esquerda enorme. A moltes els faltava l’arbre, a totes els jocs de cordes i bossells.”
(Laia XXIII Tornada)

“El poble comptava les barques que no havien retornat: hi havia testimonis del naufragi de moltes.”
(Laia XXIII Tornada)

-El port

El port d’Arenys pren protagonisme als versos finals del Llibre de Sinera. En aquest cas l’arribada a port pot ser considerada com el final del camí.

Aigües tranquil•les, olioses, brutes.
Amen entrant a port, en aquet refugi,
molt a recer de la difícil mar.
Evitaré l’esglaiadora boia
que es mou entre deixalles davant.
Els ulls entreoberts miren fix i no veuen
la roda alta de proa, coronada
amb un inclinadíssim cap de mort.
Conec com s’acomplia tot el temps
de la navegació i el seu retorn,
mentre s’atansen a poc a poc vers la barca,
des de l’esclat de la llum aturada,
del clos silenci estant, llises parets del moll.
(Llibre de Sinera XXXIV)

 

Apunt de Manel Teodoro