Tritó, mitològic o real.

Si us parlo de un tritó és molt probable que us vingui al cap el tritó de l'Espriu (http://laparaulaescrita.blogspot.com.es/2011/08/llibre-de-sinera-xi-salv...), no en va estem a l'any Espriu, fa cent anys del seu naixement. Aquest és un animal mitològic que Espriu tenia en el seu jardí, i en la meva època de macip veia cada cop que ens tocava la part baixa de la Riera...

Ara l'animal real dista molt de la figura de ceràmica que no només trobem al jardí dels cinc arbres, que el trobem a moltes eixides i fins i tot recordo un a la font que hi havia a la plaça major de Sant Iscle.

L'animal és molt discret i només el trobem ara quan va a les basses complir amb l'indefugible cicle reproductor. Al Maresme tenim dues espècies de tritó i la més comuna és el tritó verd (Triturus marmoratus), que com tots els amfibis, necessita l’aigua per reproduir-se. Necessiten aigua per la fecundació, ja que la fan externa, a l’aigua i segon per que els ous no tenen closca i per tant s’assecarien fora de l’aigua.

Duran aquesta època al mascle li apareix una cresta que li servirà pel festeig, i per obtenir més oxigen, (com a bons amfibis respiren per pulmons i la pell), duran la passió que desenvolupa.

Dels ous surten unes larves, com a qualsevol amfibi, però a diferència dels capgrossos, tenen les brànquies externes i els surt igual les potes de davant i del darrera. Com tots els amfibis patiran una metamorfosi transformant-se en còpies dels adults en miniatura. Un cop acabat el frenesí reproductiu, sortiran de l’aigua i no tornaran fins l’any següent.

Els tritons no són nedadors molt ràpids i no toleren les basses amb peixos, un dels problemes més greus per a la seva conservació.