Tornar a començar

” Saps què? Ho desfaig tot!” em deia tot d’una mentre pensava renyant-me a mi mateixa, ” ho hagués hagut de fer abans…quin merder… si ja ho sabies…”. Altres vegades actuava més ràpid, ” Arregla-ho ara que és un momentet, sinó després ja saps que és un embolic i et fa perdre temps”. I afortunadament, ben poques vegades no feia res, ” Això és una “chapussa” i es veu massa, ja sabia jo que hagués hagut de fer-ho quan tocava…”, em deia entre enfadada i contrariada perquè tota la feinada no havia servit per a res.

Era la època de la meva vida que em vaig convertir en una fàbrica de fer llana, em passava totes les estones que podia fent mitja, teixia jerseis, armilles, abrics, faldilles, vestits, pantalons…de tot per als meus fills i per a mi. Era una màquina de creativitat, les mans i les agulles volien anar a la velocitat de les mil i una idees que tenia, per això, a vegades se m’escapava algun punt, o el feia del revés. I aquí venia el dilema, ” desfer o no desfer… fer-ho ara o després…”. Un punt escapat o del revés, significava un forat o una tara al jersei que sovint era massa evident i esguerrava tota la feina. Per això sempre acabava corregint-ho, malgrat que sovint implicava una tasca molt minuciosa desfer mig jersei. Un cop fet, pensava satisfeta ” ha valgut la pena, ara sí que està tot bé”.

Sovint, en la meva vida tinc aquesta sensació, una veueta interior que em diu ” se t’ha escapat un punt… atura’t ara… quieta… no segueixis així…”. I sovint passa que jo no faig cas de la veueta i segueixo endavant, faig veure com si res, i tiro i tiro. I la veueta tampoc calla, ” tu mateixa… ja saps com acabarà tot això”. Pot ser que porti un ritme de vida desenfrenat, o perseveri en un hàbit malaltís o destructiu, o sostingui situacions o relacions que en el fons sé que no em convenen en absolut… i jo faig veure que tot està bé, i la veu a dins crida ” se t’ha escapat un punt! Para ara!”. Fins que arriba el dia que paro, o la vida em para i toca desfer-ho tot, com qui desfà amb paciència i molta cura un teixit. Em sento com si comencés de zero, torno a la casella de sortida i començo de nou, no és fácil ni agradable, però és la única opció que tinc.

Malgrat que no ho passo bé quan toca parar i desfer el camí, agraeixo aquestes situacions perquè em fan crèixer en humilitat i consciència. Jo he escollit que la meva vida sigui una petita obra d’art, com els teixits que feia amb tanta il.lusió, perfectes i sense tares ni forats inoportuns. Per tant jo també escullo aturar-me i tornar a començar quan convingui.

I tu, quan se t’escapa un punt, què fas?