Guionista de la realitat

” Quina angunia, per favor… agh….quin fàstic!”, vaig començar a sacsejar-me com si m’hagués entrat una piranya pels pantalons. El moviment brusc de tot el meu cos va fer desapareixer el formigueig dels braços.

Aquest estiu hem tingut una invasió de formigues a casa, l’altre dia, acabada de llevar vaig descobrir sobre el marbre de la cuina una filera de formigues peregrinant cap a una engruna de pà. Quina rabia! Les vaig treure totes, ” no és molt budista…”, em van esbroncar fa uns dies. Què fi farem, no m’agraden les formigues invandint la cuina. El pitjor és que després d’això vaig començar a sentir un pessigolleig pels braços i vaig imaginar totes les formigues deambulant per la meva pell. Quin fàstic!

Un cop passada la escena del meu cos convulsionant a la cuina com si estés posseída, sort que no em mirava ningú, va venir el moment de reflexió serena. ” Mira que som rares les persones, quan jo li demano a en Jaume i la Laia que em facin pessigolletes, la sensació a la pell és la mateixa que he tingut ara i m’hi estaria tot el dia… en canvi, només imaginar-me que un exercit de formigues es passeja per la meva pell, m’agafa un patatús…”.

Mateixa sensació, resposta totalment oposada, la diferencia: un simple pensament. De quina manera els nostres pensaments i creences dissenyen la nostra experiencia de la realitat. No és el que está passant que ens influeix, sino el significat que li donem a la realitat que impacta i forja la nostra resposta.

Em va quedar ben clar, un altre cop, que jo sóc la única creadora de la meva realitat i per tant, de la meva vida.

I tu, de quina manera crees la teva vida?