Al seu nou disc, ‘Minotaure i Teseu', posa música i recita aquests versos de Salvador Espriu que apareixen a la tercera part de l'obra ‘El caminant i el mur'. Rocher (València, 1978) es mostra orgullós d'aquest tercer treball, on intercala els poemes amb sis cançons. El va presentar al febrer a Arenys de Mar coincidint amb l'aniversari de la mort del poeta. També té publicats els discos ‘El Nus' (2009) i ‘Porpre' (2012).
Pocs s'han atrevit a musicar Espriu. Què el va decidir a fer-ho?
Sí que m'inspirava cert respecte, i tenint en compte que algú com Raimon ja ho ha fet, amb el que això representa. En arribar als poemes de Minotaure i Teseu vaig descobrir un Espriu més íntim, proper, que parla d'ell mateix. Em van arribar molt aquests poemes.
Així no li va resultar complicat?
El missatge i el contingut que transmeten són tan propers que treballar-los per fer les cançons i les músiques no em va resultar complicat. Ha estat un procés bastant natural.
És una de les obres profundes d'Espriu però hi reivindica un punt de vitalisme. Per què?
Hi ha la part fosca i tensa de parlar de la mort i l'existència, però hi reconec un punt de llum que parla de la vida. No tot és la misèria i la grisor de l'existència i del seu poble. Encara que parli molt d'ell mateix i del seu dia que és gris i feixuc, el que li tocava viure, també hi ha un bri d'esperança. Et fa prendre consciència i no resignar-te.
Un missatge molt actual.
Espriu és molt vigent avui, com a poble català però també en l'aspecte existencial de la vida. Va més enllà de qualsevol localisme, que hi és. Només cal llegir el poema Assaig de càntic en el temple per entendre la nostra condició de país petit, resignat però sempre persistent. Com que Espriu no parla d'un lloc concret, també m'agrada que sigui més universal.
Amb una temàtica tan fosca i trista, com sona el disc?
És un treball molt místic, molt profund, contemplatiu i evocador. La música que acompanya els recitats ajuda a fer veure les imatges o allò que conté el poema. Les cançons transmeten d'una altra manera, però amb un to greu i melancòlic. Tot i ser una obra tancada, perquè les lletres són els versos d'Espriu, ha estat una evolució important musicalment parlant. M'hi sento lligat i sóc jo en essència. Estic molt satisfet del resultat i de com sona el disc.
No és el primer cop que recita Espriu.
Tot el projecte arrenca el 2010 d'un recital molt més senzill, amb només una cançó, que vam fer pel 25 aniversari de la mort del poeta al cementiri d'Arenys. M'ho van demanar però em vaig trobar amb el problema de triar fins que vaig trobar els poemes del Minotaure i Teseu. Em van seduir molt per la força que transmeten, i vaig decidir centrar-me i al final he acabat fent el disc.
Ser arenyenc d'adopció també ajuda a connectar amb Espriu?
Ser d'Arenys i fer Espriu té un càrrega emotiva especial. Ja fa una vintena d'anys que hi vam arribar després de viure un temps a Suïssa, tot i que la infantesa la vaig passar a prop del Vendrell. M'hi sento molt bé i hi he fet grans amics.
Com valora celebracions com ara l'Any Espriu?
S'està fent una bona feina de promoció. Està bé que es recuperin figures tan importants i que es facin presents per a la gent per recuperar l'obra, l'interès i la importància que tenen pel país. Els anys commemoratius, pots deixar algú altre de costat, però ajuda a generar més cultura.
Quina va ser la reacció del públic a la presentació que va fer a Arenys?
La gent va sortir molt contenta i satisfeta, com si hagués experimentat alguna cosa especial. No m'havia passat a cap altre concert. La música ajuda a endinsar-se en aquest laberint que hi ha dins dels poemes, és com un passeig que s'estén com un fil.
Un tercer treball, i gràcies al micromecenatge.
Ara ningú té diners i no hi ha ajuts per part de ningú. L'única manera de finançar-ho era altre cop a través de Verkami i amb les aportacions dels mecenes. Gràcies a tots ells tenim el disc. També he comptat amb el suport del meu productor, Dani Ferrer, i els sis músics que m'acompanyen a l'escenari.
